L'acte oficial d'entrega del Premi d'Europa a la ciutat de Girona va ser la culminació d'un reconeixement que ha significat més per al Consell d'Europa, que és qui el dóna, que no pas per a la ciutat. I no és que la municipalitat no s'hagi entregat a la celebració de l'esdeveniment. Al contrari. L'acte oficial al Teatre Municipal va ser una demostració que aquí sabem fer les coses molt bé. I amb encant. Però va evidenciar, també, que els esforços en assumptes europeus de les entitats gironines té un punt de dispersió.

Segurament perquè des de fa molts lustres la coordinació municipal de les iniciatives europees està en mans d'una oficina escassa, sense imaginació ni voluntat d'innovació. O potser perquè les iniciatives privades, basades en l'exportació de models econòmics i culturals que funcionen, tenen prou potència com per no haver de ser acompanyades. El cert és, però, que a Girona es treballen molts i molt bons projectes amb vocació europea. I la majoria de la població ni ho sabem.

Des de l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona fins a la candidatura perquè la rumba catalana sigui patrimoni cultural immaterial de la humanitat, passant pels consells intergeneracionals ciutadans, l'activitat valenta dels moviments LGTB o la capacitat associativa de la població civil, tot a la ciutat es pot explicar des d'una visió europeista. Però queda molt i molt per fer. L'Europa de les regions s'està diluint en un femer d'interessos d'estat que condemna els territoris amb potencial a fer un sobreesforç per no deixar-se vèncer. La crisi dels refugiats, el Brexit, la debilitat democràtica d'estats com l'espanyol fan que el futur d'Europa es vegi a través d'un vidre fosc.

Només les ciutat estat, les ciutats organitzades com nuclis territorials amb una gran independència d'iniciativa, que responen a les necessitats dels ciutadans que viuen dins de la seva àrea funcional, poden rescatar l'Europa envellida pel seu propi egoisme. I Girona hi té molt a dir. Si vol.