L'escriptor barceloní Tomàs Roig i Llop-pare de Montserrat Roig- va passar els anys d'infantesa i d'adolescència a Girona, i d'aquí en sorgí l'any 1956 un llibre que portava per títol Girona, arca de somnis. El seu fervor per la ciutat dels quatre rius el va portar a col·laborar des de la distància en diversos projectes culturals gironins, entre els quals la revista Presència, on, per exemple, hi publicà el primer article reivindicatiu de la figura de Carles Rahola.

Carles Rahola, Prudenci Bertrana, Joaquim Ruyra, Miquel de Palol, Jaume Ministral i també Narcís J. Aragó van contribuir a bastament a omplir aquesta "arca de somnis", el contingut de la qual continua alimentant el mite de la ciutat de pedra, plantada com una fita enmig d'un poderós encreuament de camins i d'històries. Però els somnis no són patrimoni d'un país, ni d'una ciutat, ni d'una persona, els somnis es fonamenten en fràgils i tanmateix poderoses estructures.

Més o menys en la mateixa època en què Bertrana escrivia la seva trilogia biogràfica Entre la terra i els núvols, Fernando Pessoa -a l'altre costat de la península Ibèrica- deia allò de "Tinc en mi tots els somnis del món". Probablement entre somnis com els de Pessoa i els de Roig i Llop, el grup musical Sopa de Cabra ha anat teixint des de fa anys una teranyina de complicitats que s'impregna sovint amb la suor febrosa dels nostres dies.

Algun lector em dirà a hores d'ara que barrejo conceptes, que me'n vaig per les branques, però, francament, i qui m'havia de dir a mi que veuríem un dia un president de la Generalitat gironí tocant la guitarra amb un grup de rock? Hi ha dies en què et lleves i t'adones que el temps passa a deshora, tot ens encalça, els camins s'entrebanquen sota els nostres peus i la pols de la vida es barreja en l'arca dels dies feiners. Hi ha dies en què voldríem tornar cap enrere, cap als paradisos lluminosos del passat, però tot ens empeny cap endavant, perquè la vida bull en la sopa dels somnis.