El recent cas del taxista caçador de bicicletes o del ciclista provocador de taxistes, ja ho dirà el senyor jutge, torna a posar el focus d'atenció sobre la complicada convivència entre els usuaris dels pedals i la resta del món. A Girona el debat sempre ha estat liderat pels qui veuen en la mobilitat amb dues rodes totes les bonances imaginables, com les que gaudeixen els danesos. Per això van forçar la creació de nous carrils bici, provocant en alguns vials una arriscada cohabitació que no ha deixat a ningú satisfet. L'aprovació de les ordenances municipals que han portat a sancionar a més d'un ciclista no eviten encara el trànsit de bicicletes per sobre de les voreres ni la circulació en direcció contrària de molts ciclistes.

Pareu-vos a badar una estona asseguts en qualsevol banc de la Rambla i aneu marcant els infractors. Us en faríeu creus. Però per més normes municipals que es posin, per més carrils bici que s'inventin i per més noves estacions de Girocleta que es facin serà molt difícil convertir Girona en una ciutat danesa, bàsicament perquè els gironins no tenim res de danesos. No forma part del nostre ADN sacrificar la mal entesa comoditat en favor de la pacificació de la ciutat. El transport públic està infrautilitzat, les queixes per manca d'aparcaments gratuïts al bell mig del municipi són constants i quasi es pot afirmar que hem agafat el gust als embussos urbans.

Què passaria si es decidís invertir els diners que han costat els carrils bici que no fa servir gairebé ningú en convertir alguns carrers només per a vianants i bicicletes? I no només al Barri Vell. Algun polític s'atreviria a proposar-ho a l'Eixample, a Sant Narcís, al Pont Major, a tots els barris gironins? Seríem capaços d'ensenyar als nostres fills, a casa i a les escoles, que tenir un cotxe, o dos, no és el més important a la vida? I que la ciutat és per a les persones i no per a les màquines, prescindint de les rodes que portin?

Qui sap; potser d'aquí un parell de generacions no caldrà que envegem Copenhaguen.