El món no està fet a gust de la majoria, però hi ha gustos més estesos que altres i a vegades, gent com jo, ens sentim estranys pel fet de no combregar-hi. No passa res, o no hauria de passar -i això ho sap tothom- perquè sobre gustos no hi ha res escrit. Tot i que això darrer no deixa de ser només una dita popular, perquè a hores d'ara -des d'en Quim Monzó fins a en Sergi Pàmies- qui més qui menys ja ha escrit sobre les coses més impensables.
Aquesta incomoditat se'm fa avinent sobretot quan hi ha un partit de futbol a la vista. Abans només ho era quan el partit era important, o allò que en deien un «derbi», ara no, ara cada dos per tres sempre hi ha algú que em pregunta: «què, avui guanyarem?». I jo responc amb cara d'incredulitat: «Guanyar? Què guanyarem? Avui?», perquè guanyar, el que es diu guanyar, jo no he guanyat mai ni al tres en ratlla. El futbol congria estranyes passions i la majoria es pensa que tu també ets dels seus.
Sempre he pensat que la pràctica de l'esport és molt lloable, altra cosa és l'esport de masses, o sigui, aquesta mena d'esport que es juga a la barra d'un bar, amb veu ronca, mirada boirosa i una cervesa a la mà. Aquest esport, i també el que practiquen els assistents als partits de futbol des de la graderia, no em mereix gens de respecte. Ja em perdonaran, és que jo sóc així d'estranyot.
Però el que encara em preocupa més és aquesta mania que tenen molts catalans de voler barrejar el Barça amb la qüestió nacional. A veure, a mi ja em sembla bé fins a cert punt, però que la majoria s'acabi creient que els jugadors, l'entrenador i els directius són alguna cosa així com la reencarnació de Guifré el Pilós, em sembla ridícul. Josep Pla deia que fer el ridícul de tant en tant ja està bé «perquè la gent us trobarà assequible, abordable i modest, i suficientment inofensiu per a no sentir-se ofès de la vostra presència». Ara bé, fer el ridícul constantment ja són figues d'un altre paner.
