Avegades somio la meva ciutat en runes, és un somni recurrent dels gironins de generació en generació, perquè es van passar gairebé cent anys deambulant entre els enderrocs de la vila heroica. Girona s'ha destruït i reconstruït en diverses ocasions i els seus habitants ens hem anat habituant a les runes com les rates a les clavegueres.

A la ciutat vora del Ter, la realitat és d'un negre violaci, com el d'una pantalla d'ordinador apagada, i els somnis passen llunyans com núvols il·luminats en el crepuscle, per un sol que sembla l'ull d'un animal malenconiós. Res ens alleugereix del tràngol de viure, tot esdevé complicat, absurd i ridícul entre els intricats carrers medievals, i, malgrat tot, la vida ens espera cada matí a peu de vorera, rient a mandíbula batent.

Els dies passen inexorablement, les escorrialles del mes de maig es fonen per les cantonades, la bateria del mòbil cada cop costa més de carregar i ens passem l'existència enfollits pel brogit d'un inexplicable atzar.

Amb el temps he constatat que la meva memòria és feble, però també he de dir a favor meu que tinc una gran capacitat d'oblit. El problema no és oblidar, sinó saber, o poder, discriminar què volem oblidar i què no. L'altre dia Xavier Antich -filòsof i professor d'Idees Estètiques a la Universitat de Girona- deia en una entrevista que «viure és negociar amb la realitat» i potser és precisament aquesta negociació constant entre memòria i oblit la que ens desgasta més.

Escric tot això assegut a l'estació prenent un cafè, amb el so de fons dels anuncis d'anades i vingudes dels trens Regionals, dels Mitjana Distància i del TGV. M'agrada perquè és un univers indomable. Una estació és com la vida, la gent passa. Potser de nit maleiré aquest cafè, tornaré a somiar runes fumejants en el fragor de la meva batalla, i em veuré negociant novament amb el professor Antich pel preu d'una realitat que a Girona mai es ven barata.