Ahir va ser el Dia d'Europa. I Girona, flamant guanyadora del premi Europa d'enguany, també va fer el seu dia. El dia, si es vol, per commemorar que fa 64 anys un ministre d'exteriors francès va aconseguir convèncer de la necessitat d'anar tots junts. A Europa, és clar. Feia poc menys de cinc anys que la segona guerra mundial havia acabat i els vells enemics ara s'unien per refer l'esperit humanista del vell continent. Però cal recordar que la palanca que va servir per a la brillant idea va ser la pressa econòmica, la indústria ferotge i el comerç mancat de clients. Existeix un ideal d'igualtat i de persecució del mite de la pau universal en els enunciats de totes les declaracions fundacionals del model d'unió europea. Fins i tot d'estímul a la cultura i a la culturització dels ciutadans comunitaris. Però la voluntat que Europa sigui la de les regions, a fi de vetllar per les persones que en formen part, està morint ofegada per l'Europa dels estats, on els interessos motor de la vocació europea queden sotmesos als interessos dels secretaris d'estat.

Si una Girona europea ha de deixar la seva petjada per al futur només cal que accepti el seu paper com a membre important de l'Europa de les regions. I ha d'exercir aquest lideratge tal com fan els lobbies empresarials a Brussel·les, amb contundència i constància. Si volem fer front als interessos empresarials desorbitats, a l'egoisme ferotge d'alguns banquers i al xantatge que a través de tractats insultants de lliure comerç volen imposar algunes indústries a qui els importa un rave les persones i la terra, és imprescindible que unitats territorials amb un patrimoni humà i natural com el gironí facin un pas endavant. I busquin l'aliança d'altres territoris forts amb qui compartir la mateixa vocació. Només una xarxa de territoris europeus que posi per davant les persones garantirà una Europa amb futur.

El Dia d'Europa a Girona ha de recordar-nos el que Girona ha de fer cada dia per Europa: salvar-la.