Si ara hem encetat el mes de maig, això és Girona. Girona en temps de flors, un certamen floral primaveral, contrapunt de les Fires de tardor, organitzat inicialment per un grup de dones vinculat a la secció femenina de Falange i que després es va anar convertint en el que és ara, un aparador més virtual que real de la Girona turística.
Un dels problemes d'aquest «Temps de flors» és que la majoria dels participants, de la gent que intervé més o menys desinteressadament en el disseny d'aquestes falles a la gironina, i amb fotosíntesi incorporada, sembla que van desenvolupar -i esgotar- tot el seu gust estètic i artístic en les llargues tardes de treballs manuals a la guarderia, amb fulls de cel·lofana, tisoretes i pegamento Imedio.
Però el que m'emprenya de l'èxit -sempre l'èxit- d'aquest esdeveniment, és que s'avalua només amb xifres, unes xifres que directament algú s'ha inventat, perquè són molt difícils d'obtenir. No hi ha un sistema d'entrades que es pugui comptabilitzar i la gent no circula ordenadament per un circuit controlable i per tant, qualsevol dada que ens vulguin vendre les autoritats competents sempre s'ha de posar en dubte, o llençar directament al cubell de les escombraries.
Tot i així els diaris se'n fa ressò, perquè els periodistes tenen aquesta debilitat, els agraden les xifres, de la mateixa manera que els ratolins es deleixen pel formatge. La notícia sempre serà els carrers plens de gent, els tres o quatre quadres plàstics més fotogènics -rulls de gespa, flors de color punyent i algun element decoratiu- i les xifres, les maleïdes xifres.
Els polítics que ens governen, fills i hereus de la societat mediàtica, han descobert que amb una mica de maquillatge es pot vendre qualsevol cosa i una ciutat és fàcil de maquillar amb quatre floretes, amb projeccions de mapping i altres efectes de prestidigitació. Massa es parla darrerament del «model de ciutat» i molt poc del «model de societat». Les flors no ens deixen veure el bosc.
