Aquests dies, arran de les declaracions del Defensor del Ciutadà de Girona en presentar la Memòria del 2015, han sortit un grapat de veus criticant la seva posició vers la cultura d'elit. Curiosament no hem llegit suport, quan queda clar i demostrat que «la pobresa s'està accentuant i no es veu cap millora a nivell de carrer».

Sense ànim de polemitzar, cosa que agrada a molts intel·lectuals, però abans de pontificar les excel·lències de la cultura prescindible, caldria conèixer la seva aportació a la millora del teixit social, en especial en les capes de població més desfavorides.

Pensem que les administracions públiques han d'actuar com diuen el jutges: «Com un bon pare/mare». Així, si a la família tenim uns ingressos gràcies a la RMI (Renda Mínima Inserció), que sovint és de 423,70 € i per una temporalitat curta, una vegada hem cobert el lloguer de l'habitatge, electricitat, aigua, gas, menjar, alguna medicina... ja no hi ha cap possibilitat d'arribar a fi de mes. Ep! Que encara hi ha roba, menjador escolar, alguna activitat escolar, el telèfon... la cultura queda residual, començant pel cinema, que cada vegada hi ha menys assistència a les multisales. Anar a Temporada Alta, ni pensar-hi.

Queda clar que si una família sobreviu amb aquesta quantitat, al responsable, pare o mare, cal presentar-lo per l'equip del ministre d'Hisenda de torn.

Pensem que en Llorente es referia al fet que primer cal administrar els diners pels temes socials i després, amb millors temps, tot arribarà. Seria bo que els polítics que ja han dit la seva en aquest tema en l'àmbit literatura s'arremanguessin, es posessin a treballar i distribuïssin millor socialment els pressupostos, que això sí que és fer política de veritat i no de cares a la galeria i a curt termini.

Encara recordem que el 6 d'abril de 1995 es va aconseguir el «Pacte de Toledo», que va ser una interessant fita en aspectes socials (pensions). La Constitució de 1978, en diversos articles, en especial el 39.1, diu: «Els poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família». Sembla ser que ningú el vol o el pot complir.

No cal justificar la cultura, ja sabem que és la que ens diferencia dels altres primats, però en l'actual situació de «vaques magres» primer hem d'administrar els euros per cobrir les necessitats bàsiques.

Hi ha qui creu en la utopia... esperem poder viure en un país on hi hagi feina per a tothom, amb salaris justos i més propers -com a mínim- al concepte de mileurista (tan criticat fa anys i ara tan anhelat) i superar-lo aviat, amb educació pública dequalitat, amb sanitat universal, amb habitatges per tothom i cap borsa de pisos tancats pels especuladors de torn, cultura a l'abast del gran públic... apa, posem-nos tots a treballar en aquest sentit i no perdem temps en discussions bizantines.