Al país dels geperuts tothom pensa que camina dret, tot sigui dit sense ànim d'ofendre. De fet, el meu avi, al final de la seva vida caminava força encorbat i jo vaig pel mateix camí. Això dels geperuts, com poden suposar, simplement és una metàfora per començar aquest article, que en realitat va d'eleccions, eleccions al país dels geperuts.

Votar és un exercici saludable i jo sempre que he pogut ho he fet, menys una vegada en què, vista la situació, vaig preferir quedar-me a casa fent meditació transcendental. Ara, malgrat el cansament de tot tipus que portem a sobre, crec que cal anar a votar. Evidentment no votaré els més geperuts de tots, perquè als del Partit Popular, en una mena de regressió anatòmica més enllà del temps de les cavernes, a hores d'ara ja els toca el nas a terra.

Aquest partit, que fundà Fraga Iribarne per poder conservar «atado y bién atadado» el llegat del franquisme, representa actualment tot allò que avorreixo i que es pot resumir en dos punts: l'anticatalanisme més visceral i els pitjors interessos de classe, o sigui, els interessos de la classe de gent que té segona residència a Andorra, Suïssa o Panamà. Sempre evidentment que no siguin catalans, perquè fins i tot aquesta fidelitat poden trencar abans de veure una «España rota».

Tampoc votaré el PSOE ni Ciudadanos, perquè no em puc creure res del que diuen uns i perquè em crec tot el que diuen els altres. No votaré Podemos, ni els seus representants a Catalunya, perquè he vist que juguen només en clau espanyola. Votaré, perquè no pot ser d'una altra manera, un partit català. Quan sàpiga les opcions m'hi posaré a rumiar, però el 26 de juny segur que dipositaré el veu vot en l'urna corresponent, amb la gepa una mica més torçada per l'edat, però amb l'ànim de canviar d'una vegada les coses per deslligar-nos definitivament dels geperuts que volen que no caminem mai drets.