El Defensor

Sovint es provoquen desavinences entre el que són les atribucions que la forquilla de la democràcia atorga a les institucions i entitats públiques i les atribucions que aquestes es concedeixen. Em deia la setmana passada el defensor de la ciutadania que ell és una ànima lliure i que com a tal pot expressar públicament el que consideri oportú. Però, tot i que admiro profundament la llibertat d'ànima de l'amic Ramon Llorente i la coherència de la seva històrica lluita social i política, observo amb molta incomoditat el traspàs d'atribucions de la figura que ell representa. La seva feina, regulada pel Reglament Orgànic Municipal (ROM), és concreta i específica: atendre les queixes dels ciutadans referides a l'acció administrativa del consistori, i en funció de les queixes proposar, si s'escau, mesures correctores al govern de la ciutat. No existeix ni un sol paràgraf del reglament que permeti al defensor expressar, ni d'ofici, opinions, propostes ni mesures vinculades a l'acció política de l'Ajuntament ni a la idoneïtat de les estratègies de govern. I, ni molt menys, fiscalitzar les polítiques globals del pla de govern. En Ramon Llorente en pot tenir la seva opinió, fins i tot encertada. Però el defensor de la ciutadania no. Més encara, si el defensor expressa opinions polítiques partidistes o que incideixen en la forma com s'està governant la ciutat en contrast a com ell creu que s'hauria d'exercir l'acció de govern, està deixant d'acomplir «les seves funcions amb independència i objectivitat» tal com exigeix el ROM. I per tant deixa d'estar capacitat per seguir exercint de defensor.