Som fills d'una civilització obscura a la qual sempre li han agradat més els dies de sol que els de pluja. El gran astre ho vol regir tot, la pluja, en canvi, gosa interposar-se als seus designis. El sol sempre ens ha semblat un déu benèfic i la pluja un fet endimoniat que ataca directament els béns fungibles i fràgils que hem anat acumulant durant la nostra modesta existència. El món és un material inflamable i, malgrat tot, ens espanta més la pluja que el sol.

La pluja, al contrari que la neu, produeix un soroll inquietant. De nit ens desperta amb les gotes que repiquen en els teulats i en els sostres rovellats dels celoberts, i amb els cotxes que, en passar, deixen com una mena de regueró sonor que queda suspès per uns instants en l'aire.

El sol és el déu del present, creiem en ell mentre brilla i quan desapareix durant tota una nit ens alarmem, però la pluja invoca moments d'eternitat, que queden guardats en forma de gotims de memòria en el nostre cervell. Molt de temps després d'haver plogut, aquella pluja pot sorgir novament i ens evoca records immarcescibles. Tot queda registrat en el quadern de comptes de l'aigua, sons i sensacions, imatges i olors.

Jo he vist dies d'octubre en què el riu començava a créixer fins a desbordar-se, dies d'estiu plovent vora la platja entre els nens que intentaven construir castells en la sorra i dies d'abril com avui, en què els llibres es mullaven irremissiblement i que les roses deixaven anar els seus pètals vermells a causa d'un xàfec traïdor, i, tanmateix, sempre he estimat la pluja, potser perquè m'ha semblat un signe de civilització. Les grans obres de la literatura universal s'han escrit sota la influència de la pluja, des de Dublín fins a Macondo, passant pels camps de pèsols de Llofriu i sé que si avui ha de ploure damunt dels llibres de Sant Jordi, és perquè és l'ofici de les primaveres.