Observar la televisió en un local públic a vegades és una experiència apassionant. Entre la dringadissa dels plats i dels coberts, la xerrameca constant dels uns i els altres, i les ombres desdibuixades que produeixen els cambrers en passar, aconseguim enfocar algunes imatges i sons que provenen dels telenotícies i dels magazins televisius.

Per exemple, una fotografia enviada per un ornitòleg aficionat ens il·lustra sobre la vida del manaquí cuallarg als boscos d'Amèrica Central. Unes altres imatges ens remeten al Pirineu, on un llop trepitja un entorxat de neu vora els arbres, o ens presenten la Minerva que esculpí Frederic Marès i que presideix el passeig de Tossa de Mar. Històries aparentment inconnexes, que mai podem acabar de copsar del tot, perquè els nostres sentits són incapaços de concentrar tot l'esforç que requeriria comprendre l'inesgotable fil de la història televisiva.

De cop, just després d'una gràfica on se'ns il·lustra sobre el rècord d'ampolles de vi venudes per la D.O. Empordà, apareix en un reportatge de Sant Climent Sescebes, un poble altempordanès conegut sobretot per acollir la gran base militar anomenada Álvarez de Castro, un general de controvertit record. Una veïna s'expressa amb gest queixós i l'alcaldessa fa declaracions amb posat greu, mentre el comensal de la taula del meu costat demana oli per a l'amanida amb veuarra de camioner.

Després, la pantalla ens mostra imatges del que podria ser un moviment de tropes a l'Afganistan, però no, són militars espanyols als carrers de la vila empordanesa. Un comandant amb boina, al qual han posat al davant un micròfon amb forma d'escarxofa, fa declaracions amb posat de treure ferro a l'assumpte. L'endemà les llegiré al diari: «estiguin tranquils que l'exèrcit està per defensar-los». Jo, mentrestant, demano un cafè, miro pel finestral i em sembla veure passar, entre els cables que pengen pel carrer, un manaquí de cresta vermella.