o ens enganyem, si volem desconnectar completament d'Espanya també ens haurem de desespanyolitzar. Aquest verb que encara no és de ple ús, l'haurem de conjugar sovint. Desespanyolitzar vol dir que el nostre punt de vista s'ha de traslladar 700 quilòmetres cap a l'est. Si dibuixem un arc amb el centre situat, més o menys a la plaça de Catalunya de Barcelona, ho veurem clar. En el mateix arc hi entren, culturalment parlant, París, Tolosa, Lió, Montpeller, Milà, Torí, Florència i Roma.

Desespanyolitzar vol dir que ens ha d'interessar en la mateixa mesura el que pugui passar a Madrid o a Roma, a Saragossa o a Nimes, a Castelló de la Plana o a Narbona. Desespanyolitzar vol dir que ens ha de doldre igualment la mort de l'actriu madrilenya Chus Lampreave que la del crític literari i periodista de Niça André Brincourt, la del cantant de la movida Manolo Tena que la del futbolista del Milà Cesare Maldini o l'encara més llunyana de l'argentí Gato Barbieri igual que la del músic i compositor francès Jacques Mahieux.

Desespanyolitzar vol dir que ens hem de desempallegar de tot allò que ens ha vingut imposat per la cultura madrilenya. En primer lloc vol dir que la llengua pròpia i prioritària de la nova república Catalana ha de ser sense discussió el català a Catalunya i l'occità a la Vall d'Aran, qualsevol altra matisació en aquest tema seria un error i una traïció. No té sentit voler la independència si no es vol viure plenament i centralment en la llengua pròpia del país, en l'administració, en l'educació i al carrer.

Desespanyolitzar vol dir deixar de banda definitivament els usos i costums propis de la Meseta i els horaris imposats pel franquisme, posar en el lloc que li pertoca el folklore que no ens és propi i no sobrealimentar tot allò que Madrid ja subvenciona a través de l'Instituto Cervantes, ara amb els nostres diners i després amb els seus. Som el que som perquè hem resistit durant segles, no confonguem la part amb el tot i no renunciem precisament ara als nostres drets lingüístics i culturals.