Barcelona és una ciutat multiforme, que cova a cada cantonada un ou del qual pot sortir qualsevol cosa. Els seus habitants caminen pels carrers amb un ull posat en la silueta enigmàtica del Tibidabo i l'altre en un horitzó que s'amaga darrere de les cases i els murs i que, segons com, dibuixa una finíssima ratlla d'atzur entre el castell de Montjuïc i les tres xemeneies bessones del Besòs.

El seu entramat urbà, vist a vol d'ocell, és com una malla immensa, formada per multitud d'octògons, on viu la gent menuda i multilingüe, que només amb la boca petita i de tant en tant, s'autoanomenen amb el gentilici de la ciutat. Generalment, els que viuen als barris amb més personalitat prefereixen dir que són de Gràcia, de Sants, del Poble Sec o de Sarrià. Tan sols els que han quedat relegats en el cul de sac d'algun sector amb mal nom es reivindiquen clarament com a «barcelonins».

Barcelona s'ha diluït en la multidiversitat i quan passeges pels seus carrers t'adones que tot és gelatinós i aparadoresc. La part vella ha quedat abandonada als turistes, als mendicants i als venedors de records, i només -a l'altre costat de la Diagonal- l'horrorós temple de la Sagrada Família, amb la seva silueta de mona de pasqua, continua impertèrrit al bell mig de tot.

El veritable caràcter de la ciutat s'ha conservat només en alguns indrets, en els mercats municipals i en algun comerç on els dependents encara van amb bata i et miren per sobre d'unes ulleres que semblen haver-ho vist gairebé tot. Barcelona són encara aquestes coses, els llibres als encants de Sant Antoni, les llibreries on t'esperen amb una salutació i mitja reverència, algun restaurant on pots menjar un menú decent i l'Ateneu Barcelonès, on -si et deixen entrar- encara hi pots ensumar la vella olor de la cultura.

Hi ha una Barcelona multilobular i multipolar, multitudinària i multiplicable, multicíclica i multilateral, però també hi ha la Barcelona indispensable, com un cor que bomba incansablement la sang d'un país que vol viure.