egociar és un art. Negociar bé és virtuosisme. Negociar malament és mediocritat. Negociar sabent que no es vol arribar a cap acord és mesquinesa. Explicar el que passa a la taula de negociacions per fer-les saltar és de traïdors.

Ara, feu-me un favor, i després del que ha passat aquestes darreres setmanes a la vida política de Girona, encaixeu noms sota de cada columna. Sovint ha fet la impressió que el que s'explicava passava a universos paral·lels.

No he pogut entendre, per exemple, com ERC s'atrevia a qüestionar els 72.000 euros de sou de Ballesta i ningú des de CDC qüestionava els més de 90.000 euros combinats que cobra el número 2 dels republicans gironins, en Ricard Calvo. O com és que convertint-se en objectiu els vuit càrrecs de confiança de CiU cap dels socis del Govern els ha comparat als 3.000 euros de sou que cobra Pia Bosch com a assessora d'ERC a la Diputació de Barcelona?

Per què les filtracions han estat només d'un costat i no de l'altre? Qui creia treure profit del linxament públic d'Albert Ballesta? O ha estat només un error estratègic en la comunicació de les intencions?

En una mena de cicle de la vida, la història es repeteix: Esquerra es torna a disparar un tret al peu fent més cas a les intrigues de MES que a la raó dels votants lleials; Convergència prefereix creuar la tempesta sense donar gaires explicacions, com si l'estoïcisme fos una qualitat que sumés mèrits; i el PSC, de cintura àgil, aprofita per començar la seva pròpia carrera electoral per a les municipals de 2019. Tot a costa d'una baixa massa col·lateral: l'alcalde Ballesta. Un preu que a tothom li ha estat bé de pagar malgrat fer malbé la carrera política d'una bona persona i de fer malabars amb la seva dignitat personal. Però com que no és de Girona ja li està ben merescut. Qué es foti, oi?

Finalment sí que he parlat d'en Ballesta, casum! Mira que no volia fer-ho fins que l'haguessin deixat treballar. Ara ja és igual. Vaig a fer la llista. Cinc columnes: artistes, virtuosos, mediocres, mesquins. I traïdors. Començo.