L'home que mirava créixer les cols

«Potser la felicitat és això, aquest estat d'harmonia amb un mateix, que només s'aconsegueix si no es busca»

21.02.2016 | 06:30
L'home que mirava créixer les cols

Gairebé allà on el Baix Empordà perd el nom, una mica terra endins, hi arriba l'autovia que neix a Maçanet de la Selva i que acomboia tot el trànsit barceloní de cap de setmana i èpoques de vacances. Just en el punt on la carretera es bifurca cap a Sant Feliu de Guíxols, si s'hi fixen, veuran uns quants hortets, no gaire més grans que un balcó d'un pis benestant de la dreta de l'Eixample.

L'altre dia, tot passant de tornada cap a Girona, vaig poder veure de reüll el petit tros que hi ha més a prop de l'autovia. Quatre fileres d'alls tendres, patates i cols. Potser unes tomateres més endavant, i també unes mongetes fines que s'enfilaran en unes canyes que ara reposen en un racó, i un automòbil aparcat a l'entrada. L'hortolà assegut en una cadira de plàstic entre el cotxe i l'hort, reposava amb el posat satisfet de qui ja té tota la feina feta.

És evident que els productes sorgits d'aquell esquifit terròs de la Vall d'Aro no poden ser excelsos, ni per qualitat, ni per quantitat, però el posat tranquil d'aquell home em va impressionar. Com una mena de Buda pensarós, es mirava l'obra culminant de la seva vida, aïllat completament del món, mentre el darrer sol de la tarda s'apagava entre els turons tornejats del massís de Cadiretes.

Igual que en el conte de la camisa, em sentia com aquell emissari imperial que finalment havia trobat l'home feliç, però resultava que tota la seva fortuna consistia a contemplar cada dia com creixien les cols. Potser la felicitat és això, aquest estat d'harmonia amb un mateix, que només s'aconsegueix si no es busca i que sempre sorgeix entre les petites coses. Però l'home de l'hort de la Vall d'Aro cada dia plega la cadira i se l'endú amb el seu vehicle, no fos cas que algun infeliç l'hi prengui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema