He descrit en alguna altra ocasió la seducció i la dependència que em desvetllen les campanes en general, les campanes de Girona en particular i, en un grau extrem, les campanes de la Catedral. És una seducció imperceptible, subtil, que ve de lluny i que tenim interioritzada molts gironins que vivim i dormim en el radi de la sonoritat, sobretot del toc de les hores. És una dada sonora del nostre paisatge, que incorpora també el retruny del pas dels trens, d'una intensitat especial a la plaça de la Catedral per l'efecte de pantalla que fa la mateixa façana. Els sons i les vibracions van i vénen i se'ns fan més presents o menys segons les èpoques o la sensibilitat i la mateixa freqüència recurrent de cada so. Fa pocs dies, per exemple, i per unes hores hem recuperat la sonoritat de la pluja que teníem amagada en algun replec de la memòria i que les pluges de la nit del dimarts 6 de desembre i del mateix dia 6 ens van desvetllar per un ressort automàtic. El suau degoteig de les teulades, els dolls més potents de les canals trencades o sense connexió, l'aigua lliscant pels pendents del barri vell marcant nous solcs en els paviments renovats. La pluja s'ha afegit, doncs, a un inventari sonor que podríem fer cada dia en graus diversos.

Aquestes particularitats sonores només se'ns fan evidents en el trencament de la rutina, quan alguna alteració de la previsible recurrència ens alerta sobre la novetat. És el que em va passar i ja vaig explicar fa molts mesos, en plena restauració de la façana i el campanar de la Catedral quan les campanes van emmudir durant uns mesos i van alterar el son de gironins habituats al toc ancestral i ara una mica mecànic de les nostres campanes.

Fa unes setmanes i durant un parell de dies, que jo hagi pogut percebre, ha ocorregut de nou amb efectes inquietants i amb la inevitable conseqüència d'un desvetllament inusual, segurament sense cap relació a les hores d'insomni o a la meva reconeguda i excessiva fama de dormir poc. Efectivament, el toc de les hores ha estat alterat durant uns dies. No n'he vist cap notícia ni cap explicació. Només sé que amb pocs dies he escoltat la reparació momentània de l'anomalia. Una i una altra vegada he parat l'orella per veure si era la meva capacitat auditiva la que patia algun trastorn, fins que vaig arribar a la conclusió definitiva que el nou rellotge de la Catedral havia sofert alguna alteració mecànica que trencava el ritme de les hores. En circumstàncies normals, el temps que transcorre entre cada campanada és uniforme, d'una homogeneïtat mil·limètrica. Durant uns dies en canvi la distància entre algunes campanades s'allargava i entre les següents s'escurçava, en una mena d'apilonament estranyíssim. La seqüència allargada feia una pausa de silenci angoixant, com si costés de sentir caure la batallada següent, després dues campanades seguides, fortes, quasi sense pausa. El ritme trencat tenia efectes devastadors i decebedors que em feien descobrir en el ritme valors d'igual intensitat que la força de la greu sonoritat del toc de les hores. Una solemne sonoritat que cau implacable, recurrent, profunda i que en els dies de les alteracions perdien tota la gràcia i tota la serietat.

Quan creia que tot havia tornat a la normalitat, la nit del dilluns 11 de desembre em va atrapar en un nou ensurt. Vaig sentir les quatre campanades dels quarts; era de matinada, però en aquella hora difusa, on tot els confon entre els llençols i la somnolència. Vaig esperar cada cop més despert les hores que no van caure. Em vaig desvetllar i esperar l'hora següent; vaig escoltar, amb calma aparent, els tocs de cada quart. I a l'hora següent els quatre quarts i un nou silenci. La Catedral-guia, el rellotge sonor de totes les hores ens escatimava el seu so més potent, la referència més clara. Eren les set. Dimarts a la tarda no em vaig resistir a la temptació i vaig trucar a la Catedral. Volia parlar amb la Ramona o en Pablo, els campaners. La Ramona va fer uns silencies quasi tan llargs com els de les campanes, i va riure francament.

"Quina gràcia que em fa que em truqui per això. M'agrada que li preocupi, vol dir que li agraden les campanes, com gairebé a tothom", em digué. I, finalment, amb recança va reconèixer que efectivament la Catedral no tocava les hores. El rellotge estava en mans del rellotger! Sembla poca cosa i no ho és.

Puc dir que tinc amics de fora de Girona que atorguen al so de les campanes de la Catedral una singularitat especialíssima, excepcional. No hi ha, diuen, en l'univers de les campanes de Catalunya, que és el que podem abastar, una sonoritat més profunda, més greu, més potent. I els he de donar la raó. A Girona mateix totes les altres campanes empal·lideixen i passen a un segon terme si les comparem amb les campanes de la Catedral, que exerceixen una preeminència indiscutible equivalent a la supremacia del temple, exercida des de la superioritat física de tot l'edifici i des del lideratge espiritual que destil·la el nostre primer temple.

Despert unes nits, repassant cada hora el canvi sobtat per la intermitència o pel silenci de les hores, em vaig entretenir a pensar que un fet d'aquesta insignificança tenia també el seu article simplement perquè en la construcció de la nostra quotidianitat els fets més elementals i simples són els que adquireixen una veritable dimensió per entendre la vida i el pensament de les persones. Tant com el funcionament de les col·lectivitats forjades en els segles a toc de campanes i ara distretes per una contaminació sonora que amb prou feines ens deixa espai per les campanes. I això que per anar per la vida no hi ha com haver sentit tocar campanes!