De tant en tant entre els polítics gironins es posa de moda alguna expressió i són capaços de repetir-la fins a exhaurir-ne les existències. Com el recurrent "procés participatiu" per identificar el pànic a fer propostes concretes que afectin els gironins i amagar-se darrere d'un "el que digui la gent ja em va bé". Però en dir-ho obliden dos elements: un, que se'ls paga per escoltar els ciutadans i prendre decisions que respectin el bé comú i no per compartir el risc polític amb la ciutat; i dos, els processos participatius efectius són de tal complexitat i lentitud que poden convertir les solucions en problemes de difícil arranjament. I el govern de la ciutat necessita de cert ritme.

Les darreres setmanes, però, arran de la tensió provocada pel debat sobre qui havia d'ocupar el Palau de la Generalitat i la posterior subhasta pública del bastó de batlle de Girona, alguns polítics locals han rescatat una frase que va arribar al nivell de paraula sagrada durant l'època daurada del boschisme, i és: "molta gent m'atura pel carrer per dir-me que...". Ara per ara és una frase que no és propietat de cap corrent polític concret. El fan servir indistintament els d'un costat i els de l'altre. Però, francament, no imagino a cap regidor o regidora de la ciutat essent assetjat per la població gironina amb preguntes sobre política, convertint les seves jornades laborals en inferns metafísics. Ni cap gironí o gironina excessivament interessats a metrallar amb preguntes profundes els edils. Com que l'expressió serveix per avalar les afirmacions contràries o favorables al govern que s'abonen a fer a través dels mitjans o en els plens, he de pensar que "la gent que atura" són, per dir-ho col·loquialment, "dels seus". De fet, "els seus" són pels que sovint alguns polítics treballen, més que no pas per a tota la ciutat. Encara que, després de tot, tirar d'aquestes ximpleries no ha d'anar gens malament si pots acabar fent d'assessor polític a la Diputació de Barcelona a 3.000 euros al mes. Penso.