Dijous a la tarda vaig saber, per un amic, que en Joan Paredes havia mort, la notícia em va arribar encara imprecisa, no m´ho podia creure. Com ha estat? Què ha passat? Feia pocs dies havia parlat amb la seva filla, la Maria Àngels i m´havia dit que els pares estaven molt bé. Tot seguit vaig trucar a uns quants amics i m´ho van confirmar.

El sentiment de cruesa que té sempre la mort i més quan et sorprèn de forma tan inesperada em va deixar profundament trista.

Necessitava compartir amb el grup de regidors de CiU de l´any 1999 la trista notícia que en Joan Paredes ens havia deixat. Parlo amb en Pere Mutjé, en Joan Bagué, en Joaquim Oliva i penso també en en Joan Bosch, que era regidor amb nosaltres i que va morir tan jove. De sobte, em vénen tants records, tantes imatges, que m´adono de fins a quin punt en Joan Paredes ha estat una persona que hi ha sigut sempre en els moments clau de la meva vida per demanar-li consell, per escoltar-me i per ajudar-me. Sempre.

A en Joan el vaig conèixer quan ell era el cap d´Agrupament Escolta Sant Narcís, on jo era una cap d´unitat. Devia ser l´any 1968, aproximadament. Llavors l´escoltisme era quasi l´única manera que teníem el jovent més inquiet de començar a fer país, d´estimar-lo i d´agafar consciència de la necessitat de lluitar per conquerir les llibertats democràtiques i nacionals que la dictadura ens havia furtat.

Com tothom sap, en Joan ben aviat va entrar en política, regidor de l´Ajuntament de Girona a l´època de l´alcalde Ignasi Ribot, ell pensava que calia canviar les institucions des de dins. Així va ser diputat a Madrid pel Pacte Democràtic i tinent d´alcalde amb en Joaquim Nadal, l´any 1979.

Quan se´m va demanar que fos la cap de llista de CiU a l´Ajuntament de Girona l´any 1999, en Joan em va dir: «Estic molt content que et presentis, tens el meu suport». Va ser tant així que quan li vaig demanar si voldria anar a la llista de CiU en un lloc d´honor, em va respondre: «No Zoila, si voleu, hi participaré, però al teu costat». Per donar-me al màxim suport. I així va ser.

Tot sovint es parla de la gent que fa política com persones que viuen bé, amb privilegis i bons salaris. I no es vol veure, o es vol ignorar, que també es pot fer política des del compromís social, des de l´honestedat i en condicions molt difícils. Ser regidor de CiU a l´Ajuntament de Girona l´any 1999 era de tot, menys fàcil. Ens enfrontàvem a una majoria absoluta socialista i els que van voler participar del projecte de CiU, com en Joan el que més, van demostrar un autèntic compromís amb la ciutat, la seva gent i els valors de la política.

Només els companys que vam fer aquell camí plegats sabem el que va ­representar per a nosaltres comptar amb en Joan Paredes. Va ser mestre i va ser amic. Va treballar de forma infatigable amb el seu caràcter entusiasta i tossut. Sempre pensant en la gent de Girona.

Gràcies Joan, descansa en pau. Per a molts gironins seràs sempre un referent.