Tot just havíem deixat enrere el serial al voltant de la no-investidura d'en Mas que el buit deixat per l'alcalde Puigdemont ha encetat un vodevil estrambòtic al consistori gironí. El pas dels dies ha posat en evidència les vergonyes d'una ciutat massa acostumada a haver de tractar amb els interessos egoistes dels partits polítics. Normalment les llistes electorals s'ofereixen al ciutadà amb un estricte repartiment ordinal de les posicions. Però fa dies que debatem ridículament si el nou batlle ha de ser el número 2, el 5, el 19 o 22. I quin és el criteri per a la decisió? Doncs les conveniències del partit polític que ostenta la titularitat del govern i no la garantia d'un bon servei al ciutadà. Les diferents famílies convergents han mantingut una lluita intestina típica de la Roma dels Orsini i els Colonna. A la festa de l'absurd s'hi ha afegit la gent de Demòcrates per Catalunya, que han decidit passar a l'acció. Han flairat que l'esquerda dins de CDC els podria beneficiar i transformar l'alcaldia accidental en un èxit polític que ni en els millors dels seus somnis haurien pogut imaginar.

Però malgrat l'arribada de la resolució del conflicte, el mal ja està fet. Que el partit hagi dubtat a fer alcalde o alcaldessa qualsevol dels actuals regidors ha debilitat la seva posició davant de la ciutadania. El tactisme que ha pretès mantenir les quotes de poder de les diferents faccions convergents gironines ha esdevingut un insult a la capacitat dels actuals electes. Ha evidenciat la feblesa d'una coalició que arrossega els pitjors costums convivencials i que obliga a un replantejament seriós de Democràtes per no acabar patint les mateixes fragilitats que Unió. La situació ha obert un conflicte sobre el qual l'oposició podrà percudir amb cruesa i que deixarà ferides col·lectives i personals difícils de tancar.

Però el que és més greu: els partits polítics han tornat a demostrar que veuen els ciutadans com a simples plantacions de vots.