o us ho prengueu malament, però he de dir que no m'agraden els pallassos, els clowns, els del circ vaja. Ja de petit no m'interessaven les cuites dels del nas vermell, ni molt menys les dels de la cara pintada de blanc, que trobava especialment sinistres. Després, tot s'ha de reconèixer, els pallassos de la tele -Gaby, Fofó, Fofito i tota la pesca- van fer molt per reblar definitivament aquest clau.

He d'admetre també que hi ha còmics que s'autoanomenen pallassos i que mereixen tot el meu respecte i admiració, però la majoria actuen fora del llòbrec món del circ i potser no caldria aquesta precisió. Els clowns circenses sempre m'han semblat uns personatges patètics, obligats professionalment a practicar la bufonada, com si l'ofici els hagués tocat en un sorteig empresarial. Són oficiants d'un antic ritual, com aquells vells sacerdots de poble, que a les engrunes de les hòsties consagrades se'ls sumava tota una crosta de caspa que els cobria del tot la sotana.

El vell clown de circ és el paradigma d'aquest personatge caspós, que actua amb el ventre allà on altres han sabut fer-ho amb la intel·ligència. L'escriptor francès André Suares deia que l'art del clown és el mirall còmic de la tragèdia i el mirall tràgic de la comèdia. Fer riure és una tasca feixuga, ho reconec, però el pallasso utilitza massa sovint el recurs fàcil i l'acudit tronat, són lloros del riure, mestres del pastitx i del plagi, el clown pretén erigir la imbecil·litat al rang d'art i gairebé sempre ho aconsegueix.

Suposo que, com a tothom, hi ha coses que m'agraden i coses que no, la meva opinió és completament subjectiva i, per tant, segurament també és injusta, però jo no escric per fer justícia. Quan dic que no m'agrada el circ, o el flamenc, o les curses de braus, sempre hauria de puntualitzar i articles com aquest s'eternitzarien. Segurament tot són fixacions infantils -Freud ho tindria clar-, opinions que construeixes durant la primera etapa de la teva vida. N'hi ha que es difuminen amb el pas del temps i d'altres que duren i duren.