Carles Puigdemont ha arribat a la presidència de la Generalitat fent gala de la seva capacitat de diàleg i pacte. I és cert, tot i que ho ha fet per obligació, ja que el govern en minoria l'ha obligat a no descartar cap soci i sovint ha hagut de recórrer al PP per tirar endavant pressupostos o altres temes delicats.

Tot i això, l'exalcalde també ha perdut algunes votacions sonades, com la idea de fer pagar dos euros per aparcar a la Copa o el canvi de contenidors, l'any 2013, que va perdre en primera votació i li va fer agafar una enrabiada monumental. Un altre dels temes fonamentals per al seu projecte de ciutat -la compra del fons Santos Torroella- es va haver d'aprovar amb el seu vot de qualitat.

Puigdemont va aconseguir pactar el seu primer pressupost, el de 2012, amb el PP, igual que les ordenances fiscals, tot demostrant que la ideologia és una cosa i la gestió pràctica de la ciutat, una altra. L'any següent, però, va haver de suar. El primer que se li van encallar van ser les ordenances fiscals, que no van aconseguir suport en la primera votació, ja que van rebre el vot contrari de tots els partits menys la CUP, que es va abstenir. Puigdemont va haver de fer-s'hi i demostrar les seves habilitats negociadores i, cinc dies després, va aconseguir també l'abstenció d'ICV. Els dos partits d'esquerres van condicionar el seu suport a CiU a una major participació de la ciutadania en les ordenances del futur, però l'any següent es van queixar que no s'havia aconseguit.

El pressupost encara se li va complicar més. El PP li va retirar el suport perquè el va acusar «de no haver complert cap dels compromisos» als quals havien arribat, i va acusar el govern de tenir «una credibilitat totalment nul·la». Puigdemont va buscar el suport d'altres partits, però no el va trobar. De fet, la situació es va allargar tant que, com que al març encara no s'havia arribat a un acord, Puigdemont va proposar sotmetre's a una qüestió de confiança. Un acord in extremis amb PSC i ICV, que van abstenir-se i van permetre a CiU tirar endavant el pressupost a última hora.

El 2014, Puigdemont va tirar endavant pressupost i ordenances gràcies a les abstencions de PP i PSC, mentre que la CUP i ICV se li van girar d'esquenes. En canvi, el 2015 ho va tenir més fàcil, ja que al ple hi havia tres regidors no adscrits i va poder comptar amb ells i el PP per poder aprovar presspostos i ordenances sense problemes. Aquest 2016, tanmateix, van tornar les dificultats: no van trobar el suport de ningú per aprovar la modificació de les ordenances fiscals, de manera que les van haver de votar una a una i no van poder aprovar el cobrament de dos euros per aparcar a la Copa. En canvi, en el pressupost sí que van obtenir el suport d'ERC.

Un dels cops que Puigdemont va veure més qüestionada la seva autoritat va ser l'any 2013, quan va perdre una votació per renovar els contenidors de la ciutat, per als quals hi havia una subvenció europea de dos milions d'euros. L'endemà, el llavors alcalde va convocar una roda de premsa on se'l va veure enfurismat i va acusar l'oposició de «voler paralitzar la ciutat». Finalment, al cap d'uns dies va aconseguir que el PP reconsiderés la seva posició i la compra pogués tirar endavant.

Puigdemont tampoc va poder convèncer l'oposició per comprar el fons Santos Torroella per 2,3 milions d'euros. Això sí, va aconseguir que un regidor de la CUP (que anava amb les sigles de Reagrupament) deixés el seu grup i, juntament amb el PP, s'abstinguessin. D'aquesta manera, es produïa un empat i, gràcies al vot de qualitat de l'alcalde, es va poder efectuar la compra.