o, per molt que a la majoria li sembli a primera vista, Hic et nunc no són els joves protagonistes d'una sèrie còmica francesa, és una frase llatina, d'aquelles de tota la vida, que vol dir «Aquí i ara». Tots ho hauríem de portar tatuat a la cara, o a l'esfera del rellotge de polsera, que sempre és de més bon portar. Aquí i ara és la situació en la qual ens trobem sempre, és l'ancoratge del nostre vaixell en l'oceà dels esdeveniments.

Aquí i ara és el que ens toca en gràcia cada matí en posar els peus a terra. En el llit hi deixem els somnis flotant entre els llençols, els fets passats han anat esvaint-se entre les boires matinals i la jornada comença a desenvolupar tots els moments que ens toca viure. Tot ens empeny irremissiblement cap endavant i no ens podem aturar, ni per un instant, a mirar cap enrere si no volem convertir-nos en una espècie d'estàtua de sal, com en aquella maledicció bíblica.

Hic et nunc també és la frase que hauria de fer gravar, en una de les bigues del seu despatx, el nou president de la Generalitat. No cal recordar permanentment els seus 129 predecessors als ignorants que els posen en dubte, ni els que vindran als eterns enemics del nostre poble; l'hora és concloent, ara i aquí, i tots estarem pendents de les decisions que sorgeixen de la plaça de Sant Jaume.

Julio Cortázar té un poema titulat Hic et nunc on diu que «sempre aniré buscant-te en l'avui d'aquesta ciutat, d'aquesta hora». Carles Puigdemont ara és el meu president, de la mateixa manera que abans va ser el meu alcalde, però ara ell té una més feixuga responsabilitat encara i -suposo que n'és prou conscient- els nostres ulls quedaran clavats per sempre més en aquest moment, aquí i ara, en què tots hem quedat emplaçats per intentar gestionar, amb ell, una esperança amb data de caducitat.