Els amics són una espècie singular, gairebé en perill d'extinció. Són gent que et trobes pels viaranys de la vida i que, a causa d'un factor sempre desconegut, decideixen compartir amb tu un tram de la seva existència. T'empenyen amb tota la seva força quan fa pujada, et frenen quan vas embalat en un pendent i t'esperen pacientment quan has perdut l'alè i et recolzes en un arbre amb la mirada emboirada i les mans als ronyons.

Els amics et coneixen bé, saben que la teva indignació té els seus privilegis, i malgrat tot continuen desitjant la teva companyia. Són ombres que van i vénen, com fantasmes en un castell abandonat, però sempre hi són quan els necessites. Un amic és aquella veu que respon quan busques una resposta, per incòmoda o difícil que sigui, i que no et pregunta quan ja sap la resposta. Un amic riu quan vols riure i calla quan esperes el seu silenci.

Però els amics també són amics d'altres amics i a mesura que els cercles s'amplien, les relacions es tornen complexes, les confidències corren de boca en boca i les fidelitats es reparteixen com en un joc de cartes. L'amistat -ho deia Montaigne- es nodreix de comunicació, però en excés també la pot corrompre. En un món on ens han ensenyat a lluitar tots contra tots, l'amistat és una brillant excepció.

L'amistat ha covat profundament en el món dels proverbis i els refranys, encara que en la nostra llengua serveixen més aviat per advertir-nos dels seus perills que d'altra cosa. Malgrat tot encara trobarem alguna citació que ens diu que l'amor és amistat, però en vestit de gala; que l'amistat és amor, però sense ales; que l'amor és cec, allà on l'amistat és clarivident i que no hi ha major plaer que retrobar un vell amic, exceptuant potser el fet de fer-ne un de nou.