ARA MATEIX

11.01.2016 | 06:30
ARA MATEIX

«Majoritàriament, les coses es regeixen per la llei de la immediatesa, tot val el
que val mentre dura un telenotícies»

Vivim sota la tirania de la immediatesa. Tot ha de ser instantani, les notícies es consumeixen en el mateix moment de produir-se, els llibres només duren uns dies a l'aparador de les llibreries i el pa si no acaba de sortir del forn, ja no és bo. Les xarxes socials, el prodigi de la nostra època, han exacerbat fins al paroxisme aquesta necessitat de consumir productes que s'autodestrueixen com els missatges de Missió: Impossible.
Ens passegem pels passadissos dels supermercats intentant llegir les dates de caducitat dels productes i, si no ens vestim amb roba de la temporada vigent, és que nosaltres mateixos ja estem caducats del tot. Potser les úniques excepcions a aquesta regla són els anuncis de colònies i de detergents, que utilitzen els mateixos recursos discursius des de l'inici de la televisió o els pantalons texans que semblen impermeables a les modes.
Però, majoritàriament, les coses es regeixen per la llei de la immediatesa, tot val el que val mentre dura un telenotícies, o una tertúlia televisiva, i no s'admet cap idea més llarga que la que cap en un tuit; i tot es mesura amb enquestes, ràtings i quotes de pantalla. Probablement en general és així perquè així ha de ser -«de res ens val l'enyor o la complanta»-, però també està bé que de tant en tant ens rebel·lem contra aquesta dictadura, aquest corredor estret de la modernitat que només deixa espai per a un concepte a la vegada.
La immediatesa ens fa anar amb el cap cot pel carrer -i distrets en el cotxe- pendents del whatsapp, perquè el que ens comuniquen pot haver prescrit abans de la següent cantonada i exigim dels altres, també, una atenció constant -«Cridem qui som i que tothom ens escolti»-, perquè considerem que tot el que tenim a dir és imprescindible per comprendre el relat general. I no ens adonem que aquesta narració és només fum, fum que ens envolta durant uns segons, però que després escampa i el vent se l'endú per sempre més per menjar-se, de la manera que sigui, el nostre forat d'ozó.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema