Aquest any que acabem d'encetar és nou de trinca, tot està per fer i, tal com deia el poeta, tot és possible. Les paraules amb què s'ompliran la boca els polítics en els seus discursos estan guardades en els magatzems de les promeses i de les mitges veritats, i les notícies que rajaran de les pàgines dels diaris dormen en els llimbs de les probabilitats i els desitjos. L'any 2016 és encara un llibre en blanc.

Hem acabat l'any vell brindant d'ofici amb la mateixa alegria dels pallassos del circ, que surten a la pista amb un somriure pintat a la cara per estalviar-se el dolor d'una ganyota impostada. Tot el que hem viscut en els anys precedents ens fa mirar el futur amb recel, perquè ara ja sabem que les lleis de Murphy són inqüestionables i que si alguna cosa pot sortir malament, segur que sortirà malament i que si la torrada cau a terra, serà pel costat on l'hem començat a sucar amb la tomata.

El 2015 ha popularitzat els lemes «je suis Charlie» i «je suis París», el primer, a l'inici de l'any i el segon, gairebé al final. Ara mateix no tenim ni idea de quins seran els d'aquest, però segur que n'hi haurà. Tal com deia un personatge shakespearià, «els homes són allò que els temps dicten» i ara els temps no estan per bromes. La tragèdia sempre truca a la porta de la manera més inesperada i en un indret que semblava feliç.

Tot el que puc dir avui és que jo també sóc 2016 i que em solidaritzo amb l'any que comença. No puc prometre que deixaré de fumar perquè ja ho vaig fer fa temps, no puc dir que faré exercici i que menjaré saludablement perquè ja ho he intentat moltes vegades, simplement esperaré a veure-les venir i aspiraré a poder contestar, a qui s'interessi pel meu estat, amb un «anar fent», com deia aquell xicot de Ribes mentre se l'enduia el corrent.