La gent menuda compra esperança a la menuda, en petites porcions en forma de butlletes de loteria que, l'endemà de la grossa, acaben esparracades a la paperera. L'esperança només existeix mentre esperem, després es dissol o es transforma en una nova esperança, en una nova espera. La gent menuda en fa molt d'ús, d'aquest producte, que també es reparteix a l'engròs en els anuncis de torrons i de colònia.

Els dies de Nadal són dies d'esperança, ens ho diuen a la tele i els sacerdots, durant la missa del gall, ho recorden a tots els que ho volen escoltar. L'esperança ens la bevem en copes de cava i algunes vegades es vessa damunt les estovalles, però l'esperança no taca, ni deixa senyal a la roba, no s'ha de netejar amb cap detergent especial, perquè l'esperança sempre s'acaba autodestruint.

L'esperança és un dels ingredients principals en la cuina dels polítics. Qui és que no espera un món millor, més just i més habitable? L'esperança és la pastanaga que ens fa caminar endavant i que, finalment, ens fa dipositar el vot en una urna de metacrilat. Immediatament després la il·lusió desapareix, s'anomena la «síndrome de l'endemà», bé, no sé si m'ho invento, però podria ser perfectament que existís.

A falta de saviesa ens hem de consolar amb l'esperança. Tanquem els ulls i somiem que som feliços en el millor dels mons possible. L'esperança la pintem de color verd i és una de les virtuts de la teologia cristiana. Un sentiment d'optimisme cap a un futur fonamentat en la fe. La mitologia grega ens explica que l'esperança és l'únic mal que no va sortir de la caixa que va obrir l'encuriosida Pandora i des d'aleshores diem que és l'últim que es perd.