Hi ha qui diu que la Guerra Freda va ser la Tercera Guerra Mundial i no s'allunya gaire de la realitat. Va consistir en un enfrontament tàctic entre els Estats Units i la Unió Soviètica que va durar gairebé mig segle però, de fet, va ser només una època de transició, d'un vell estat de coses en què els conflictes es resolien bàsicament per la força de les armes a un altre, l'actual, en què les guerres es disputen en un altre escenari molt més difús i en el qual les víctimes ja són pràcticament només civils.

Aquesta anomenada Guerra Freda va generar, entre moltes altres coses, un estil literari que ràpidament va incidir en el cinema, el gènere dels espies. L'autor anglès John Le Carré va resumir en el títol d'una de les seves primeres obres l'esperit auri d'aquell conflicte L'espia que va venir del fred i després ja mai més ens van abandonar les imatges, imaginàries o no, de carrers emboirats, poblats d'homes amb abrics amb el coll alçat que es vigilaven els uns als altres.

Aquests dies s'ha estrenat la darrera pel·lícula de Steven Spielberg, El pont dels espies, que s'inclou perfectament en aquesta estètica i que explica un dels episodis clau d'aquell conflicte, les negociacions entre americans i russos per intercanviar-se dos valuosos peons.

En aquest cas el govern americà va preferir deixar-ho en mans d'un advocat novaiorquès, James B. Donovan, un fet que exemplifica com evolucionaria el món en les dècades vinents.

Com sempre ha fet el bon cinema, el film ens toca la fibra. No sabem exactament quina, perquè possiblement d'això es tracta, però, més enllà d'altres anècdotes, ens deixarà una frase que quedarà per sempre en l'imaginari col·lectiu, és la resposta que sorgeix quan l'advocat Donovan, interpretat per Tom Hanks, interpel·la reiteradament al seu client, l'impassible agent soviètic Rudolf Abel: «Vostè no es preocupa mai?» i l'espia respon invariablement: «Serviria per a alguna cosa?».