Ales nits electorals sempre hi ha dos conceptes que serveixen per omplir els discursos dels polítics: tothom ha guanyat i comença el canvi. Amb aquestes dues senzilles frases es pot tenir els electors exultants, convençuts i sovint enganyats.

Quan un polític ha estat escollit, encara que sigui l'únic diputat de la seva llista, ha guanyat. Té raó. Ha guanyat un lloc de treball passant per davant d'altres polítics, fins i tot de ?com?panys de partit. Ha guanyat un sou, desplaçaments pagats i cert prestigi social que li permetrà seure en la primera filera en els actes oficials. Coneixerà gent important, o que com a mínim semblen i saben fer-se l'important, i tindrà algun minut de glòria davant de la premsa local. I qui sap si, amb una mica de sort, de la nacional. Alguns saben que si ho fan prou escandalosament sorollós tindran un personatge al Polònia. És per tot això que sempre diuen haver guanyat.

Quan diuen que comença el canvi no fan referència, necessàriament, a una nova forma de fer política. Perquè per més austers que siguin els programes electorals sempre s'acaben celebrant les victòries a sobre de caríssims escenaris a l'estil d'estrelles de rock. Com si aquest model de celebració no hagués de formar part del canvi. Tampoc canvien els retrets cap als contrincants vençuts (tot i que el vençut sempre diu que també ha guanyat, és clar) titllant-los d'obsolets amb el mateix to, la mateixa semàntica i les mateixes ínfules de sempre. Acaba essent allò de «canviar per seguir igual».

Ni guanyadors, ni vencedors, ni canvis, ni revolucions, ni noves maneres de fer. Res ha canviat. Els politòlegs i tertulians proven de jugar als escacs sobre un taulell de parxís amb fitxes del dominó. Perquè canvia el joc, el color de les fitxes i fins i tot el temps de la partida. Però el que mai canvia són aquestes regles: quan ells diuen que guanyen qui més perd som nosaltres; quan més canvis proclamen als quatre vents, més calor fa sota el sol de sempre.