Sempre recordaré aquella entranyable escena al final d'Una nit a Casablanca, la Casablanca dels germans Marx, en què Harpo pilota l'avió que els ha de salvar i Groucho se'l mira de reüll i pregunta: «Segur que saps pilotar un avió?» i l'altre germà respon pel mut: «I tant que sí, fins i tot sense mans!». Harpo ensenya les mans alegrement i l'avió, naturalment, cau. Aquesta va ser una de les darreres pel·lícules d'aquella surrealista banda de còmics, però això d'anar pel món «sense mans» ha continuat fins ara.

D'ençà que els telèfons mòbils permeten el seu ús amb el mètode «sense mans», veiem, i escoltem, la gent parlant al buit, i no només els vianants, també els ciclistes, els motoristes, els conductors d'automòbils i les dones magrebines que se'l posen entre el mocador i l'orella mentre traginen una bossa del Mercadona a cada mà. Pel carrer s'escolta la remor constant dels «sense mans», una verborrea inesgotable, inextingible i inaguantable.

Com pot ser que parlem pels descosits? Amb qui parlem? I, sobretot, per què? Les cordes vocals dels éssers humans són un instrument fràgil i només l'hauríem d'utilitzar en comptades ocasions, únicament per demanar perdó quan trepitgem algú, per deixar anar un renec quan ensopeguem amb l'enèsima rajola mal posada o per desitjar «bones festes» quan passa un conegut. Però, ara que hi penso, ni això!

El vescomte de Turenne, aquell mariscal de Richelieu, donava a qui el volia escoltar un sol consell: «cada vegada que vulguis parlar, calla!». Estic segur que en un planeta més sostenible la gent només parlaria quan fos estrictament necessari, per això la natura ens ha dotat d'ulls, de tacte, de gust i d'orelles. Nosaltres que ens sentim hereus de la dieta mediterrània hauríem d'utilitzar tots els sentits i no solament un. I per fer-ho segur que ens aniria bé recordar constantment la genial frase del menys mut dels germans Marx: «Val més callar i semblar ximple, que parlar i aclarir els dubtes definitivament».