El famosíssim -en el seu moment- productor cinematogràfic Carlo Ponti, cèlebre pel seu ofici però també pel seu matrimoni amb Sofia Loren, sempre deia que si una pel·lícula té èxit, es parla de «gran negoci» i, si no en té, es diu que és art. De fet èxit i fracàs poden ser la mateixa cara de la mateixa moneda. El fracàs simplement és la distància entre el resultat al qual s'aspirava i el que s'obté, i l'èxit també és el resultat relatiu d'aquesta fórmula, plantejada, això sí, amb aquell gest que posen els polítics quan surten després de les eleccions a dir sempre que han guanyat, passi el que passi.

Fa cosa d'un mes, el magnífic programa de TV3 «Amb filosofia», conduït per Emili Manzano i Xavier Antich, proposava reflexionar sobre l'èxit i el fracàs. No seré jo qui vulgui afegir ni retreure res del que s'hi va dir, començant per la reflexió del begurenc Adrià Pujol Cruells que, parafrasejant Marx, afirmava que, si un fantasma recorre ara Europa, és el del fracàs, el fracàs col·lectiu.

A Catalunya en sabem molt de fracassos col·lectius, els hem anat col·leccionant -i celebrant!- durant segles i ara aquest fantasma torna a passejar-se entre nosaltres com el virus de la varicel·la o de la grip aviària. Si hem de fer cas de la recomanació de l'Àngel Castiñeira, un altre participant en el programa, quan deia que hem de témer més l'èxit que el fracàs, podem estar segurs que anem pel bon camí, perquè el succés cada vegada queda més lluny dels nostres objectius.

Probablement aquesta darrera cita és l'única amb la qual no puc estar del tot d'acord, perquè de la mateixa manera que els diners no fan la felicitat però hi ajuden, reeixir, encara que relativament, sempre és millor que espifiar-la, perquè el fracàs pot arribar a ser un fracàs absolut. Mentrestant em permetré la lleugeresa d'acabar aquest article no amb una citació erudita, sinó simplement amb el que vaig escoltar l'altre dia pel carrer quan, en trobar-se dues senyores, després de corroborar amb perfecte accent gironí la fatalitat dels esdeveniments en general, una d'elles va sentenciar: «È lo que hi ha».