Fa ja un temps que, sota un nom que no és el meu, sóc membre d'un dels clans més actius d'un joc de moda, Clash of Clans. És un grup heterogeni pel que fa a edats i interessos. A hores d'ara, però, no conec a cap de les meves companyes i companys. Malgrat tot ens hem entristit per les desgràcies o per les dificultat que algun de nosaltres passa; hem parlat de política, de país i de futur. Hem arreglat el món i enllestit els grans mals de l'univers amb simpatia, paciència, diàleg i solidaritat. I repeteixo: no ens hem vist mai les cares. Però com passa amb l'excusa d'un joc, acaba passant amb d'altres excuses. Els humans, i sobretot els humans catalans, necessitem les comunitats per sobreviure. Qui més, qui menys, forma part d'un grup de cuina del Casino Gerundense, o és soci de l'UNI Girona, del Geieg o d'una penya del Barça; o és manaia, cofrare o membre d'una associació de veïns. I si no d'un grup de patchwork. Totes aquestes activitats que conformen el nostre teixit anímic exigeixen d'una inversió de recursos personals immensa: temps, diners, interès. I en tots els casos escollim formar-ne part, és la nostra decisió, no naixem formant part d'aquests col·lectius. Però els busquem per trobar-hi els millors estímuls, les bones maneres de fer i viure la vida, la capacitat de modificar el món. Hi posem en pràctica virtuts, els més alts valors i les nostres millors qualitats.

En canvi, en comunitats naturals, en grups primaris on ens toca viure per necessitat, naixement o herència, som incapaços de treballar pel bé comú. Ens mostrem egoistes i reticents. Som sovint austers i exigents amb la família, els veïns o els companys de feina. Al carrer ens creiem amb el dret de ser mal educats i incívics. Amb els de casa i els amics de sempre justifiquem la nostra intolerància i impaciència. En el món natural ens mostrem tot el contrari d'humans que en els mons fabricats. I així ens va.

I ara no m'entretingueu més que he de mirar què fan els meus grans amics del Facebook.