Darrerament, i gairebé sempre lligat a l'ideari que se li atribueix a la CUP, ha ressorgit el terme «anarquia». Probablement a Catalunya és l'únic indret del món on aquesta paraula va lligada a un moviment polític, encara que d'una manera ja molt difuminada, i també és on, avui en dia, hi ha gent que en té un record històric del seu paper en les inclemències socials del país.

L'anarquia es basa en la creença que la societat es pot regir en l'absència de poder. Als anarquistes els horroritza l'exèrcit i qualsevol ordre preestablert. Per aquesta raó als militars també els horroritza l'anarquia i els demòcrates desconfien d'uns i dels altres, perquè saben que el desordre sempre acaba fent el joc a la força i que la força no és vàlida si no està al servei de la justícia i de la llibertat.

De fet l'anarquia és un error, els mateixos anarquistes ho han demostrat agafant les armes quan ho han cregut necessari, organitzant-se militarment i exercint el poder des de les més altes instàncies de l'Estat. Però els anarquistes actuals ja no són fills ni néts d'aquells milicians del roig i el negre dels temps de la Guerra Civil, ara els anarquistes són fills i néts dels militants underground dels anys seixanta i setanta, hereus de la cultura dels cabells llargs i les espardenyes de platja.

Francament no sé a quina mena de cultura anarquista es refereixen els de la CUP quan l'esmenten per acabar de definir l'amalgama ideològica que els uneix. Ells saben i, si no ho saben del tot, ho estan aprenent ara, que la justícia sense força és només un somni i que la força sense justícia és una realitat, una realitat que, per abreujar, en diuen «Capitalisme» i suposo que saben que lluitar per la independència és només canviar un Estat per un altre. Però el perill de tot això és que no s'adonen que s'estan inoculant d'un virus perillós, el virus que indueix molts joves que han militat en l'anarquisme a transformar-se ràpidament, en la maduresa, en extremistes neoliberals.