Hi ha qui pensa per viure i altres que viuen per pensar. El de l'intel·lectual és l'ofici de pensar. Contra la idea preconcebuda i el prejudici que comporta aquest terme em cal, abans que res, expressar tot el meu respecte pels que, més enllà de posar la seva signatura al peu de manifestos i d'articles d'opinió, s'ocupen de construir un ideari que ens ha de servir per poder caminar damunt de la sorra ardent de les certeses sense haver de cremar-nos la pell.

Deia Spinoza, crec, que la idea de "cercle" no és rodona, que la idea de "gos" no borda i que cap idea té una idea. Per aquesta raó la tasca de l'intel·lectual és feixuga i necessària i ens l'ha de servir -i ens ha de servir- de primera mà, més enllà de textos per a erudits i conferències a porta tancada. Però d'entrada faríem bé tots plegats de no tancar l'intel·lectual en la rodonesa d'una bombolla de menyspreu i no bordar cada vegada que ens proposa una idea.

En el panorama del nostre país, i en l'espanyol també, trobem a faltar sovint aquesta veu, una veu que cal no confondre, per exemple, amb algú com jo, perquè per molt que el manobre construeixi cases no es podrà considerar mai arquitecte. Els dos ens dediquem a un ofici del mateix ram, però en nivells molt diferents. L'intel·lectual és aquell que, davant de la immediatesa d'un món que no espera, exclama -com Hamlet- "un moment que he de pensar".

Els intel·lectuals són fabricants d'idees, un bé escàs, cada dia més escàs. Però més enllà de les idees i del pensament que migra i que muta, hem de demanar a l'intel·lectual que prengui partit, que es mulli en la piscina de la realitat mundana, que decideixi. Un intel·lectual que es posa per sobre del bé i del mal no ens serveix de gaire, però evidentment el pitjor de tots és l'intel·lectual que calla.