Escolto com la diputada Anna Gabriel parla del que "la gent" demana. I no puc evitar de recordar quan en els plens municipals de Girona una regidora socialista i, que ara no és ni una cosa ni l'altra, justificava les seves intervencions surrealistes amb un "la gent m'atura pel carrer i em demana...". I és que amb l'ús del concepte "la gent" sembla que qualsevol afirmació, per estúpida que sigui, queda autoritzada. Si fos per "la gent" sovint estaríem en estat de guerra, o enfonsats en un caos sense precedents. Gràcies a "la gent" alguns polítics troben l'excusa per tal de seguir un cant del qual només ells senten les notes i que els atorga poders especials. Quan es parla de "la gent" sembla que s'identifiqui a un col·lectiu al qual no pertanyen però que afirmen conèixer bé. "La gent" avala la puresa de les seves intencions per sobre de les dels altres, per perverses que aquestes siguin.

Però quan es parla de "la gent" ben bé a què es refereixen? A tothom? A uns quants? Als seus? A tothom que tenen a prop i els riu les gràcies i que, per art de màgia, transformen en un nombre infinit? Quan "la gent" demana el que tu vols és que només escoltes als que t'interessa? I si és així, la resta no són "gent"? Deixen d'existir? Per exemple, "la gent" de la Gabriel són 8.000? 300.000? I "els altres" són quants? Ningú? 500? 1.600.000? Però ja no són "la gent"? O "la gent" amb la qual el polític diu que parla, i que li diuen que el govern ho fa molt malament o molt bé, quants són? Els de casa i la veïna del tercer primera? Són 10, 75 o 1.000?. Ben mirat és tot plegat d'una indignitat humana surrealista i insultant. Quan fem servir paraules buides de significat però de sonoritat populista per cobrir les esquenes del nostre sectarisme no fem més que insultar a la democràcia. Arribat a aquest punt recordo una pel·lícula dels dissabtes a la tarda d'en Jerry Lewis que fent parlar a un boig anava preguntat a tothom: "Tu què ets? Gent o persona?".