Hi ha moments en la vida en què tot es resumeix en un instant i els fils que pengen del temps que ens ha tocat viure es nuen en un mateix garbuix. Tots hem sigut fills i molts també hem estat pares, després un ja no sap exactament què passa, arriba un temps nimbós en què albirem, a la vegada, el camí que ens ha portat fins on som i el que encara ens resta fins aquella caseta blanca entre les muntanyes del destí.

Un d'aquests moments fonamentals en què quedes atrapat pels filats de la vida, fou fa vint anys, el 1995, quan vam haver d'asseure'ns, amb els nostres fills menjant crispetes al costat, per veure Toy Story. Les corredisses d'en Woody i en Buzz no es van aturar en les sales de cinema, van continuar al menjador de casa, en el ventre inextricable del DVD, mentre ressonava en les nostres orelles aquella cançoneta de Randy Newman que deia allò de "Sempre tindràs un amic en mi".

Toy Story va reunir per uns moments dues generacions, la meva i la dels meus fills, després les coses han anat per on han anat.

Han vingut temps de crisi i de Harry Potter, de Golum i d'11-S, de Jocs de trons i Jocs de la fam, i hem hagut de pagar els nostres deutes amb els bancs i els deutes dels bancs també. Res ja no serà el mateix, els nois s'han fet grans i han oblidat aquells joguets d'infantesa, igual que vam fer nosaltres en el seu dia.

Ara, vint anys després d'aquell Toy Story fundacional, ja recordem el passat recent amb enyorança i esperem angoixats l'avenir. Probablement ja no serem capaços mai més de tenir estones d'epifanies familiars, haurem de buscar la bellesa en els replecs més arrugats del que ens rodeja, però sempre ens quedaran aquests records sublims que recorren encara el nostre cervell com espurnes de felicitat.