Girona és la ciutat de les mil bonances, diuen. Encara s'arrossega allò del Girona rai, i cal suposar que és perquè vist des de fora disposem d'un patrimoni històric i natural que no ens l'acabem. Normalment, qui trepitja la ciutat en queda enamorat i hi torna. És el que sembla que ha passat amb molts esportistes d'elit. No queda clar si tot va començar amb l'Armstrong i la seva bicicleta, però, quan tothom encara mirava com treure diners de les pedres monumentals, algú va descobrir que els camins i caminets de l'entorn del municipi eren propicis per a l'entrenament. I la discreció de la ciutat. I la seva gastronomia que s'adapta a les estrelles Michelin però que també pot, si vol, ser sana i equilibrada. I la distància prudent i gens excessiva amb una capital europea com Barcelona i amb la Costa Brava. I l'activitat cultural de petit format que ofereix tastets a l'ànima compatibles amb les jornades d'esforç físic. És a dir, com ha passat sovint, les coses arriben de forma natural, espontània i quasi casual. No hi ha hagut un esforç estratègic darrere que Girona es convertís en atractiu esportiu.

Ara que ho és, sí, evidentment tothom corre a identificar la ciutat amb un segell de destinació esportiva. I en fer-ho s'enceta el debat de si el que tenim és gràcies al sector privat o forma part d'un esforç metodològic del sector públic. Per pes específic el sector privat guanya per golejada. Les instal·lacions amb cara i ulls de la ciutat, ja siguin esportives o de serveis esportius, són privades. Però cap a on volem anar? Deixarem que l'esportiu també creixi salvatge com ha fet fins ara tot el sector turístic? Com amb tot, però especialment aquí, cal urgentment una estratègia clara i valenta, dotada dels recursos que ara no hi són. I també de les complicitats, que encara són curtes, de tots els agents. Potser el pla especial de Sant Narcís podria convertir aquest sector en estat d'excepció amb el nou pol d'atracció de l'esport gironí. Quan arribi la pau, vull dir.