Avui em toca parlar d'en Francesc Pararols, plorar la seva mort i celebrar la seva vida. La vida tothom la viu com pot i la meva àvia em deia que, si és així, no estem obligats a més. Però, malgrat tot, sempre hi ha qui deixa un plus, amb el seu treball, amb el seu exemple i amb la seva lluita, alguna cosa que ens honora i que ens fa viure en aquest planeta amb una mica més de dignitat que la que teníem quan hi vam arribar.

En Francesc era un d'aquests homes increïbles i els gironins hem tingut l'oportunitat de conviure amb ell durant una bona pila d'anys. A mi la seva presència m'ha acompanyat des de 1979. Ell va ser qui va alçar el puny i va fer possible que en aquesta ciutat canviessin les coses per sempre, però la seva història completa la vaig conèixer molt de temps després, quan va venir un dia a explicar-me que volia fer un llibre.

No seré pas jo qui torni ara a fer avinents les seves aventures, el seu currículum de lluita, qui vulgui ho tindrà sempre en les seves memòries, perquè finalment van ser dos: Un català a l'Exèrcit Roig i El final del silenci, pàgines en les quals va anar desgranant la seva experiència vital, lligada a la història del segle que li va tocar viure.

En Francesc Pararols ha viscut 96 anys, intensament i amb una coherència envejable. Manuel Vàzquez Montalbán, que va prologar el seu primer llibre, deia que l'única cosa providencial és la mort i que la resta és instint i cultura. Aquesta ciutat que té instint i té impuls i de cultura no li'n falta, li haurà de reconèixer el seu llegat i el seu exemple, perquè, parafrasejant el poeta, d'homes com ell en són parits ben pocs.