Cadascú porta la comptabilitat a la seva manera, perquè a la vida sempre hi ha un abans i un després. Hi va haver una generació, la dels meus avis, que va quedar marcada per aquell divuit de juliol de 1936 i sempre ens van fer el relat de la seva existència parlant d'un «abans» i un «després» de la guerra. Les generacions posteriors no han tingut un referent tan clar, fent excepció dels que vam poder experimentar gairebé en viu i en directe la mort del dictador. Aquell vint de novembre de 1975 ens ha quedat gravat en la memòria. La vigília vam anar a dormir després de veure a la tele Objetivo Birmania, una pel·lícula de Raoul Walsh de l'any 1945. TVE ens tenia acostumats a aquesta mena de programacions de darrera hora per tal de dissimular el nerviosisme que es vivia a la capital del regne. L'endemà em vaig llevar com cada dia.

El primer que va trencar la meva rutina va ser una veïna de la mateixa edat que jo que, en veure'm sortir pel portal, va avisar-me: «No cal que vagis a escola, l'han tancat. En Franco és mort». Una mena de corrent elèctric va recórrer el meu cos, perquè intuïa que alguna cosa important canviaria a partir d'aquell moment. Vaig decidir, ja que era al carrer, anar fins a l'institut, els Salesians de Sarrià, per poder copsar de primera mà l'ambient.

Barcelona dormia encara en un somni plaent, vaig passar per davant del monument a José Antonio Primo de Rivera que ja semblava una andròmina del passat i vaig continuar cap amunt. Al pati dels Salesians es vivia un ambient de festa i un hermano ens va donar el comunicat oficial: festa fins a nova ordre. Vaig mirar el rellotge i, si m'afanyava, encara podia agafar un bus cap a Girona, des de l'estació del Nord.

Allà m'hi vaig trobar tota una colla de gironins contents per la notícia d'aquella mort tan esperada. Vam pujar a l'autocar i per un moment es va fer el silenci, a la ràdio van anunciar un comunicat en directe del president del Govern. Un aire sinistre va recórrer totes les cares i vam aguantar l'alè, esperant qui sap què. De sobte, va ressonar la veu ploramicona de l'Arias Navarro: «Españoles, Franco ha muerto». Un «visca» va envair l'atmosfera i el conductor va tallar el comunicat posant una cinta de casset amb música variada que ens va acompanyar durant tot el viatge per la costa, fins a Girona. De fet, el record d'aquella música festiva ja no m'ha abandonat mai més.