Puc afirmar amb orgull que Francesc Pararols em va honorar amb la seva amistat. No importa que mai no parléssim o que ni tan sols ens saludéssim, per als homes d'abans, forjats del mateix acer que Pararols, això són detalls insignificants. Ells ofereixen amistat de la manera que van aprendre a fer-ho enmig de la batalla: sense esperar res a canvi, perquè sí, perquè els dóna la gana.

Al maig passat vaig publicar «La desfilada», inspirat per la visió de Francesc Pararols assegut en un banc mentre poc abans, per televisió, passaven imatges de la desfilada que se celebrava a Moscou per commemorar la victòria sobre el nazisme. Pararols havia sigut part fonamental d'aquella victòria, si comptem com a fonamental tots i cadascun dels milions de soldats que es van jugar la vida per la llibertat de tots, inclosos nosaltres, els seus descendents. Però aquell dia ell no era a Moscou, era a Girona. No era a la plaça Roja, era al carrer de la Salle.

En aquella columna jo recordava la seva constant lluita contra el feixisme, fos al front d'Aragó en la nostra guerra, fos entre la neu de l'estepa russa en la mundial. No sabia com se la prendria, ja que vaig arriscar amb especulacions com «tampoc Catalunya el recorda, altra cosa seria que s'hagués jugat la vida per la independència, però acabar amb el feixisme al món és cosa banal» o com «tants milions guardats en bancs a l'estranger per catalans autèntics, i Pararols no coneix més banc que aquest on posa el cul».

Als pocs dies el llibreter del barri em va treure de dubtes dient-me que en Pararols havia llegit la columna i volia dedicar-me les seves memòries, Un català a l'Exèrcit Roig (ignoro per què no és lectura obligatòria als instituts gironins: voleu valors? aquí teniu valors). Jo ja el tenia, així que l'hi vaig dur i -sempre amb el llibreter d'intermediari- al cap de pocs dies me'l va retornar. Abans de gosar llegir què posava, vaig observar admirat l'exquisida lletra dels qui van estudiar quan encara s'ensenyava caligrafia, però sobretot vaig imaginar aquella mateixa mà que havia agafat (diria que) la ploma, pilotant un avió de caça, disparant, fent esclatar dinamita. Només al cap de força minuts vaig llegir: «Per l'Albert Soler. Aquestes memòries són reals, no hi ha ficció. Igual que l'ofrena que li faig de la meva amistat. Amb tot l'afecte. Francesc Pararols». Com els homes d'abans.