Després de molt temps demanant-ho i rebre com a úniques respostes el silenci o un «ja en parlarem demà» sembla que es farà el ple extraordinari sobre el cas Sant Narcís. I en direm «cas» perquè el que va començar essent un projecte de ciutat s'ha convertit en una pedra a la sabata de l'actual equip de govern, quasi tant com ho va ser per a l'anterior.

El tòpic ens fa dir que l'alta velocitat ferroviària és una gran oportunitat per a la ciutat. Però a hores d'ara el soroll que l'ha acompanyat posa en evidència la realitat que sense la línia de l'AVE al mig de la ciutat també hauríem pogut sobreviure a la modernitat. I hem de ser curosos i dir-ne AVE, Alta Velocidad Española, i no TAV o TGV. Perquè és un projecte espanyol, pensat des de Madrid i amb un concepte radial de país noucentista. Aquesta visió retrògrada de l'estructura del territori nacional, molt allunyada del creixement més racional del territori europeu, situa Sant Narcís al bell mig de la cadena de despropòsits del tauler espanyol. Ja es poden fer tots els plens extraordinaris del món; l'Ajuntament ja pot anunciar tanta pressió com vulgui al Gobierno de España; els veïns, representats o no, ja poden cridar, manifestar-se i queixar-se fins a l'insult tant com vulguin; els partits d'un costat ja poden dir que la situació és inadmissible i els de l'altre costat dir que el ministeri complirà les promeses mil vegades més després d'un nou incompliment. Però el cas és que no hi ha res a fer. Absolutament res de res! El Ministerio de Fomento va inventar fa anys ADIF i ara ni la ministra en té el control. Ningú pot controlar, ni pressionar, ni amenaçar, ni exigir res a a ADIF. ADIF és autònoma i és ella qui usa els polítics per acomplir amb un pla dibuixat per grans constructores amb la complicitat de tècnics distants però ben col·locats.

Canviaran els ministres i els governs, però ADIF els sobreviurà. I fins i tot els enterrarà. I a nosaltres amb ells. Adif in aeternum. Amén.