éixer és difícil, s'ha de passar per un conducte estret i mai saps del cert què et trobaràs a l'altre costat. Morir també és complicat, perquè la mort mai truca a la porta en el moment oportú ni de la manera que voldries. Però entre una cosa i l'altra s'ha de tenir el valor de viure i la paciència d'estimar, i no tothom ho sap fer, si més no de la mateixa manera. No portem un manual d'instruccions i la vida s'ha d'anar muntant peça a peça per intuïció.

Llevar-se cada matí és tota una proesa, sembla com si el nostre estat natural fos l'horitzontalitat i canviar-lo a la posició vertical esdevingués tan perillós i complicat com alçar un monòlit gegantí, a major glòria d'un monarca d'Egipte. Però, malgrat tot, cada dia ?aconse?guim posar els peus a terra, avançar unes passes cap al lavabo i fer totes aquelles coses que la nostra vida diària ens demana.

De fet, la majoria anem per la vida deixant al nostre pas un aire de somnambulisme. Es nota per les voreres i en els transports públics, i en aquell aire somort que flota en les reu?nions de treball i els actes públics. La vida no funciona mai al cent per cent, però per sort sempre hi ha algú que està de guàrdia, que ens alerta, que ens ajuda, o que simplement fa la feina que nosaltres hem deixat per un altre dia.

I el pitjor de tot és que després d'un parell de dècades de fer el burro amb calça curta, gorra de beisbol i patinet de rodes, ens adonem que el temps comença a passar a una velocitat impossible d'encalçar. Les coses que abans contemplàvem a càmera lenta, ara semblen de cop i volta una pel·lícula d'en Charlot. Comencem a esborrar noms en la nostra agenda i ens adonem que el futur no és una ratlla vaga a l'horitzó sinó una línia contínua que ens prohibeix avançar.