Si preguntes a qui no és de la ciutat sobre les bonances de Girona fàcilment te les resumeixen en dues grans branques: cultura i turisme. La gastronomia, el teatre, el patrimoni, els ponts i els rius, el xuixo, Temporada Alta, els set museus, les botigues dels carrers de la Força i de Santa Clara, les terrasses de la Rambla que amaguen botigues. Tot això és cultura i turisme, curiosament les úniques dues àrees consistorials en les qu no hi ha un regidor dels que s'estilen. Potser perquè són les dues grans matèries que mantenen una inèrcia natural i que sembla que sempre funcionaran mentre es mantingui una correcta lubricació.

Però quan se sotmet a tensió la maquinària, com és en el cas de festes grans com Fires, és fàcil sentir com grinyolen peces. La sobreexplotació d'espais musicals de format sorollós converteixen el centre de la ciutat en territori hostil. La Copa, el carrer dels Ciutadans, la plaça de Sant Fèlix, La Devesa i la plaça Miquel de Palol competeixen per veure quin músic o grup és els rei dels decibels. Segurament és de les poques coses que els barris estan més contents de no tenir de la Girona vella. Això i l'allau de persones que amenaça de fer rebentar les places amb l'excusa del pregó, dels castellers o de les parades de pintors. M'agrada la Girona viva però no tan grassa de vida com per estar a punt de morir de sobrepès.

Durant les Fires hem tingut als membres del Parlament Cultural Europeu rondant per la ciutat. Vora de dos-cents intel·lectuals que han vingut a Girona per parlar de cultura. Els hem ofert el millor i el pitjor de la nostra cultura: restaurants d'alta gastronomia competint amb patates gegants, castanyes i moniatos barallant-se amb zombies, Noa perdent espai davant dels Catarres, l'univers casteller plantant cara al corremosques, i Bosch-Martí penjat tan enlaire com la roba de la plaça de Sant Pere.

Què coi! Són Fires! Tot s'hi val! Fins i tot rebentar.