El mes de gener del 1939 les tropes franquistes van ocupar l'edifici de l'antic arsenal del parc de la Ciutadella, seu del Parlament del país vençut. El gran Saló de Sessions fou clausurat i durant trenta-set anys no hi va poder entrar ningú, només fou habitat per les aranyes, que van anar teixint teranyines sinuoses i melancòliques entre els escons i les columnes, i en els forjats de les baranes de les tribunes.
La rèplica de l'escultura de Josep Llimona instal·lada en el jardí que emmarca la façana de l'edifici fou símbol del desconsol de tot un poble que va veure afogada la seva llengua, abolides les seves llibertats i els seus símbols. Però la llum de la història va anar penetrant tímidament i lenta per l'ull de bou de l'hemicicle fins que, després de la mort del dictador, es van obrir les portes per acollir una nova etapa democràtica.
La constitució formal de l'onzena legislatura no hauria de ser una notícia important, però ara tots els ulls estan pendents del que hi passa, perquè la majoria dels diputats escollits en les darreres eleccions, i que ja han pres possessió de la seva butaca folrada de vermell, han promès iniciar un procés polític que ha de conduir-nos cap a proclamar un estat català, lliure i sobirà. La història, aquesta llum que fa esclatar espurnes en els metalls nobles, però que també dibuixa ombres en els indrets més insospitats, ens dirà un dia si tot això que s'ha fet fins ara, i tot el que encara queda per fer, haurà valgut la pena o no.
Vaclav Havel, el president d'aquella nova república Txeca sorgida d'una revolució de vellut -i que d'aquestes coses en sabia- va dir una vegada que la clau de lluita política és, en darrera instància, «la lluita per una vida més bella, més interessant, més lluminosa i més suportable». Ara, a nosaltres, no ens queda altre remei que prendre partit, perquè, si alguna cosa hem après dels processos històrics, és que quan es posa en joc el més essencial cal la participació de tots.
