El pregó et fa dos grans regals. Comences a veure Girona d'una altra manera, amb més intensitat, amb matisos, com si tot fos nou, per a tu. D'altra banda, quan passeges per la ciutat, sobretot de nit, comencen a aparèixer tota mena de records, de noms, d'imatges, d'olors que semblaven oblidats. No m'he tornat boig, les pedres et parlen. També et dol més el que no t'agrada.

Vas pel passeig de Fora Muralla i et sembla distingir la porta del que va ser el teu institut, el Vives. Sobtadament, recordes que fa 35 anys vas presentar els papers del títol de batxiller superior a secretaria i encara no l'has anat a recollir.

Segueixes pel carrer de Sant Josep i et sembla escoltar la veu del senyor Pla Cargol, cronista de la ciutat, a qui anàvem a veure a casa seva quan ell ja tenia 93 anys perquè ens expliqués la història de Girona. Cridava a la seva encara més vella i més sorda minyona perquè ens obrís la porta: «Doloooooores, Doooooloooores...».

Ja a la Força reconeixes el portal on hi havia Ràdio Girona. Com pujàvem per aquelles escales que mig amagaven un local de llumetes vermelles als baixos! Només entrar al pis de l'emissora, un gegantesc rètol et donava la benvinguda, que ara visualitzes: «Las posibilidades de la radio son infinitas».

Aquests dies també he recuperat la banda sonora del futbol gironí, primer a Vista Alegre i després a Montilivi:

?Numbrus per la pilotaaaa!!!

?Hay caramelos, chicles, Darlinnns.

Els Darlins, per qui no ho sàpiga, eren uns caramels molt enganxosos que es venien en unes bosses de paper. Si en menjar-te'l no feies prou saliva, acabava enganxat als queixals com si fos ciment. Més d'un dentista gironí es va comprar un apartament a Platja d'Aro mercès als caramels Darlins.

El meu barri tenia com a epicentre la plaça de l'estació, també la plaça del Marquès de Camps, el carrer de Santa Eugènia fins a l'estació del carrilet d'Olot i el carrer de Barcelona fins a l'estació del tren de Sant Feliu. Quan l'any 1969 es van tancar els carrilets -i és que deien allò de «el tren d'Olot que surt quan vol i arriba quan pot»-, les seves estacions i vagons abandonats es van convertir en el gran territori dels nostres jocs. Allà no hi entrava ningú més que nosaltres. Hi fèiem guerres de ganxets, que són els claus que serveixen per enganxar cables a la paret. Els de la plaça Poeta Marquina contra la resta del món. Una tarda deixàrem gairebé borni un futur membre del grup Sopa de cabra.

Aquests dies anirem a la Devesa, a la fira comercial, alguns també a les barraques, contemplarem embadalits els focs d'artifici, intentarem recórrer (si podem) els carrers de la Girona vella el dia de Tots Sants, rodejats d'artistes i artesans. Gaudirem de la cercavila, dels gegants i capgrossos i del correfoc, i aplaudirem els magnífics costums que vénen del sud: els castellers. «Del sud» vull dir de Tarragona.

Aprofitant l'esclat de la tardor, menjarem a casa una bona vedella amb bolets. Comprarem castanyes i moniatos. I, sobretot, haurem d'aconseguir que quan anem a la pastisseria a buscar els panellets ens en posin més de pinyons que no pas dels altres. Després, a les postres, repetirem com cada any la mateixa conversa: el preu dels panellets. Els gironins podem mesurar l'evolució històrica del cost de la vida només amb la pujada del preu dels panellets. Si Girona fos independent, podria adoptar el panellet com a moneda oficial.

Els que hem marxat de Girona mai no hem marxat del tot. I no ho dic només perquè el també periodista Lluís Falgàs i jo, fa trenta anys, tornàvem com si fóssim estudiants tots els caps de setmana a Girona des de Madrid. Pots ser fora físicament, però mai no trenques el vincle. Saps que si passes per una mala temporada, estàs perdut o confós, entre els teus, aquí, a Girona, et trobaràs estimat i acompanyat.

Ara que veiem aquestes imatges horribles de gent refugiada, desplaçada i perseguida penso en la sort que tenim. Nosaltres no venim d'un lloc sense futur. Al contrari. Hem d'estar al seu costat perquè, fa molts anys, la nostra ciutat, els pobles de Girona, foren també llocs sense futur. I molta gent va haver de marxar, emigrar. I això sí que era no tornar. Som ja a Fires però hi podem pensar i actuar. No els oblidem.