És difícil d'explicar-ho a un estrany, però ho intentaré. El "temps de Girona" és una mena de barreja de temps meteorològic i de l'altre, el que s'amaga en el mercuri de les piles dels rellotges, un "temps" que, ara que hi penso, es podria recrear fàcilment a casa posant unes fulles seques a la banyera, aguantant amb una mà el mànec de la dutxa i amb l'altra el rellotge de paret de l'Ikea. Si, a més, posen un moniato una mica resclosit a coure al microones, amb la sensació odorífera ja hauran acabat de quadrar-ho tot.

El temps de Girona és com una mena de melangia tardoral que es condensa en la humitat relativa de l'aire i que es dilueix en la llum ocre, groga i vermella que filtren les branques dels arbres de la Devesa. Els gironins ja hi estem avesats, però la gent de fora sempre se'n sorprèn quan ens visita durant aquests dies de Fires i Festes de sant Narcís. Girona té aquestes coses, independentment del color del partit que governa l'alcaldia.

A la ciutat dels quatre rius -o sigui, aquesta de la qual estic parlant- encara es conserva la tradició atàvica d'anar a recollir el dia de la festa gran, als peus de la tomba del sant de les mosques, un cotó impregnat d'un oli miraculós que cura el mal d'oïda. Jo, que sempre he estat un descregut i no he anat mai a recollir el meu cotonet, ara en pago les conseqüències amb un tinitus que zumzeja en les meves orelles del matí fins al vespre.

A vegades penso que aquest tinitus també és producte del soroll de les parades dels firaires. En tot cas, tant si són creients com no, recomanaria als forasters que els cotons se'ls portin de casa i que no se'ls treguin fins que tornin a entrar al peatge de l'autopista. Això sí, si us plau, vinguin a Girona i gaudeixin del nostre "temps", passegin pels carrers de la ciutat vella i, si no tenen pressa, facin una excursió fins a la vall de Sant Daniel, allà on encara ressonen les veus dels poetes que glossaven, amb sinalefes i alexandrins, l'or de fulles dels camins forans.