ABarcelona hi ha un cementiri que s'enfila a la muntanya de Montjuïc. Els nínxols, arrenglerats en una mena de feixes pedregoses, han anat colonitzant lentament el vessant de mar i damunt seu plana una olor eterna de xiprer, de flors marcides i de productes que embarquen i desembarquen en el port. Barcelona l'ha anat omplint de difunts, uns de més anònims que d'altres, però es dóna la paradoxa que els que es volien més anònims de tots han acabat essent els més visitats i recordats.

Al Fossar de la Pedrera s'hi van anar acumulant els cossos de gent sense recursos, les despulles dels bombardeigs feixistes i de més de 4.000 víctimes de la repressió franquista fins a l'any 1952. El 27 d'octubre de 1985 s'hi van traslladar també les despulles de Lluís Companys, que fins aleshores reposaven en un nínxol sense nom, i tot el recinte es dignificà amb una gran zona enjardinada.

Aquest entorn, vist des de les altures del cementiri, és com una mena de gran dentada a la pedra rogenca de la muntanya, com la mossegada d'un immens monstre marí sorgit de les entranyes de la història. Una ferida que la ciutat i el país tindran per sempre i que quan arriben aquestes dates, concretament l'aniversari de l'afusellament del president, ens tiba dolorosament com una cicatriu mal curada.

Aquests dies, a més, s'hi afegeix el fet que coincideix amb la citació per part de la magistratura de l'actual president de la Generalitat i de dues de les seves conselleres. La nostra història té aquestes coses, es va repetint en espirals concèntriques fins a la nàusea i s'entortolliga tràgicament amb la història d'ells, la dels altres, d'aquells que encara celebren els 12 d'octubre amb una cabra desfilant davant del terç dels assassins.