El 1959 -l'any que vaig néixer-, el filòsof i matemàtic anglès Bertrand Russell va ser convidat a parlar, des d'un programa de la BBC, als que anys després poguessin escoltar les seves paraules, i els va proposar dues qüestions, primer «observeu únicament els fets i actueu en conseqüència» i, segon, «l'amor sempre serà més savi que l'odi».

Al nostre país els fets són clars, els catalans volem la sobirania plena, l'hem volguda sempre. Ara ens plouen les objeccions des de tots els costats, tant dels que sempre ens han sotmès com d'altres que, precisament ara, ens proposen vies alternatives, terceres vies que han passat a la història fins i tot abans de ser plantejades seriosament. Tot allò que era respectable fa uns anys, ara ha esdevingut ridícul per la força dels esdeveniments.

Hi ha algú, algú dels nostres, que mai hagi ostentat amb orgull la condició d'espanyol? Hi ha algú que gosi penjar la bandera de la monarquia espanyola al balcó el dia de la festa nacional?

Per què doncs insisteixen a mirar cap un altre costat? Espanya ens ha barrat el pas com a nació, ens han humiliat pel sol fet de parlar la nostra llengua, han tombat totes les nostres aspiracions d'autogovern.

300 anys de fets no es trenquen amb receptes homeopàtiques. El nostre destí el dictaran les urnes el 27 de setembre, serà un vot positiu, mai en contra de ningú, ni molt menys dels altres pobles d'Espanya.

En aquests darrers cinc anys hem demostrat sobradament que no ens movia l'odi. Sempre hem estat partidaris del diàleg, un diàleg que se'ns ha negat.

Ara que arribem al final del camí, no ens podem deixar portar per la bogeria de l'odi que alguns esventen contra nosaltres.

Serem dignes seguidors de Russell i de Gandhi, amb la saviesa que ens dóna l'amor i amb la dignitat que comporta poder dir a les generacions futures que vam lluitar per la nostra llibertat just en el moment en què era possible i necessari fer-ho.