El dia després

Deia l'amic Dídac Lee, poc abans de les darreres eleccions al Barça, que malgrat les rivalitats mai hauríem de fer el pas de contrincants a enemics, perquè sempre hi ha un dia després de les eleccions. Escoltant el que s'està dient en la campanya electoral que ens portarà al 27S, a molts se'ls oblida que hi haurà un 28S. I que, prescindint del resultat, haurem de compartir carrers, feines, quotidianitat i atmosfera. El que està passant aquests dies previs a les eleccions deixarà marca i provocarà un canvi dràstic en les relacions del dia a dia. Alguns, com la gent d'Unió, han ultrapassat la seva ambigüitat sense preveure que sortint del foc demòcratacristià s'hi troben les brases d'una dreta amb massa pretendents. O alguns bancs, banquers i empresaris prosèlits del conservadorisme que s'erigeixen com talaies advertint al bestiar a qui han venut hipoteques, crèdits aberrants i preferents que l'apocalipsi és a tocar, no entenen que ja no fan por. Que són només el fum que es desprèn d'un abocador d'escombraries clausurat. Que dilluns que ve, depenent de com quedi repartit el Parlament, hauran de refer el seu discurs o evitar de sortir al carrer. El que està clar, però, és que la bel·licositat d'aquests dies ha estat només en un costat. I no és dels qui volen marxar ni dels que preferirien quedar-se. És dels que no volen deixar marxar a costa del que sigui. Si Catalunya és mai independent serà gràcies a la voluntat de la majoria dels catalans i catalanes, però també a les posicions lesives de l'espanyolisme més radical que ha dut a molts a prendre una decisió d'oposició davant dels atacs a la democràcia. La independència no és la solució a tot. Però pretendre que visquem sotmesos a la por i per por, només provoca resistència, revolució i desig de canvi.