Ahores d'ara ja ha començat la campanya electoral, però aquesta vegada és diferent. El 27 de setembre hem de validar l'inici, o no, d'un procés que conduirà cap a la sobirania plena de Catalunya, cap a la independència. Aquest ha estat el nostre somni com a poble des de fa més d'un segle i ara ja tinc clar que no hem de deixar passar l'oportunitat de fer palès aquest desig de llibertat per començar a construir un país sense els condicionants que sempre ens ha imposat Espanya.

Molts com jo hem acabat per canviar d'opinió en els darrers anys, concretament a partir del 28 de juny de 2010 en què el Tribunal Constitucional espanyol va sentenciar definitivament l'Estatut aprovat per referèndum uns anys abans per una gran majoria de catalans. Des d'aleshores hem vist com es tancaven totes les portes i totes les vies de diàleg, hem vist com se'ns negava tota oportunitat d'una autonomia real dins de l'Estat espanyol.

Els grans partits que fins ara han governat Espanya han mirat cap un altre costat o directament ens han demostrat una hostilitat insòlita. La classe dirigent espanyola ens han ensenyat la seva cara real, sense màscares ni enganys. L'hemeroteca és rica en aquest sentit i no cal que ho recordi. Tot aquest pòsit acumulat durant els darrers cinc anys és el que ens ha portat fins a un punt de no retorn.

Aquesta campanya durarà com les altres, els dies que la llei marca, però la meva decisió ja està presa i espero que, com jo, molts altres pensin el mateix. No demanaré cap vot concret, ni tan sols demanaré a ningú que canviï el sentit de la seva opció. L'únic que vull és que ningú voti amb por ni amb recança, la independència és l'única via cap a la normalització del nostre país. Després vindrà un llarg camí, però això ja serà una altra història.